De negre rigorós i amb una posada en escena austera, Los Evangelistas, el grup format per membres de Lagartija Nick i Los Planetas, va dur al Palau de la Música el seu particular homenatge a la figura d'Enrique Morente. On hi havia hagut la veu del cantaor , el guitarrista Florent hi va posar la distorsió, una mena de jondura elèctrica que sepultava les veus d'Antonio Arias i de Jota en una nebulosa mística. Des de darrere, el membre dels dos grups Éric Jiménez bastonejava la bateria com si li anés la vida, aportant intensitat al quartet de Granada, que també es va ajudar de sintetitzadors. Gloria , Decadencia , Serrana de Pepe de la Matrona i En un sueño viniste , en el mateix ordre que Homenaje a Enrique Morente (2012), van iniciar un primer bloc que després va prescindir de l'ordre del disc i en què Jota, també a la guitarra, i Antonio Arias, al baix, es van alternar les veus principals.
La major part del públic, que o bé havia seguit l'evolució de Los Planetas o coneixia Omega (1996), el disc de Morente amb Lagartija Nick, entenia perfectament quin era l'esperit lliure de Los Evangelistas i què en podien esperar, però n'hi va haver que van abandonar la sala després de tres quarts d'hora de distorsió i més aviat poc flamenc. Pitjor per a ells, perquè es van perdre el millor: Carmen Linares cantant, com una lletania, Delante de mi madre , i Soleá Morente, la filla petita d'Enrique, interpretant el text de Manuel Machado Yo poeta decadente i La estrella . Va ser la part més flamenca d'una nit que va comptar, als bisos, amb dues peces d' Omega , treball clau de la música espanyola dels últims vint anys i mostra de la personalitat inquieta i transgressora del malaguanyat cantaor de l'Albaicín.
