FRIDAY I’M IN LOVE

Los Tigres del Norte a la presó de Folsom

Cinquanta anys després del famós concert de Johnny Cash, el grup de música ‘norteña’ actua al centre penitenciari californià i ho recull en un disc i en un documental de Netflix

L’any 1968, Johnny Cash feia història amb un concert a la cantina de la presó californiana de Folsom, que es va enregistrar en disc. El cantant oferia així una mirada a una part oblidada de la societat i s’envoltava, ell mateix, d’una aura de misteri, de perillositat. En aquell concert va cantar Folsom Prison blues, que conté una de les frases més conegudes d’aquell disc. A la cançó, una mare li diu al seu fill que no jugui amb armes, però ell no li fa cas i la cosa acaba malament. Cash, encarnant el protagonista de la cançó, entona amb la seva veu de baríton: “Vaig matar un home a Reno només per veure’l morir”. En aquell moment, sentim els aplaudiments dels reclusos -que, segons diuen, es van apujar de volum a les mescles per tal d’afegir dramatisme a la gravació-, però el protagonista ja no es podrà treure mai del cap el so d’aquell tret.

Cinquanta anys més tard, la població nord-americana ha canviat i, actualment, el 43% dels presos de Califòrnia són d’origen llatí. Per això el grup de música tradicional norteña Los Tigres del Norte va decidir repetir el concert de Cash, però, com diuen ells mateixos, afegint-hi “un glop de tequila”. El grup dels germans Hernández arriba a Folsom amb milions de discos venuts durant les cinc últimes dècades i un grapat de premis Grammy, de manera que són molt coneguts entre els reclusos d’origen llatinoamericà. Ara tenen també un disc en directe a Folsom i un documental a Netflix: Los Tigres del Norte at Folsom Prison, dirigit per Tom Donahue, amb el concert i entrevistes als presos.

Hi ha moltes diferències entre el concert de Cash i el dels Tigres, però n’hi ha dues de principals. La primera és que, en comptes d’actuar a la cafeteria, els Tigres ho fan al pati. La segona és que des de l’any 2013 Folsom també és una presó de dones i el grup actua també per a elles. Els testimonis dels presos i les preses són colpidors. N’hi ha que reconeixen que s’han equivocat i que, com el protagonista de la cançó de Cash, són perseguits pel so del tret amb què van prendre la vida a un altre ésser humà. Un altre explica que és a Folsom per un crim que no ha comès, i ho diu completament convençut.

Les recluses també es posen davant la càmera. Algunes parlen del context on han crescut. No ho han tingut fàcil, i això ens fa pensar que la manca d’oportunitats sovint pot portar les persones a cometre errors o a actuar al marge de la llei. De vegades han tingut pares absents, sempre fora de casa per poder alimentar els fills, quan en realitat els fills haurien necessitat molt més algú que estigués per ells. N’hi ha que encaren la seva rehabilitació amb il·lusió i s’esforcen en treure’s certificats que les ajudin a trobar feina quan surtin al carrer.

Malgrat que Los Tigres del Norte són famosos per cantar narcocorridos, les cançons del concert de Folsom tenen més a veure amb mantenir la consciència llatina, estimar les arrels i el fet de ser un immigrant il·legal als Estats Units. És difícil no emocionar-se amb les tonades de ritme alegre, festiu, rivetejades per les melodies d’acordió, que parlen de les dificultats d’un poble per a qui les lleis cada vegada resulten més asfixiants. Acabar a la presó dels Estats Units quan el que volies era una vida millor.

Hi ha un testimoni que toca especialment la fibra. Manuel Mena -de 51 anys, en porta vint a la presó per haver matat un home- era músic des de petit, tenia un grup de música norteña amb els seus germans i el seu pare i sempre havia tocat música de Los Tigres del Norte. “Quan vaig saber que venien no m’ho creia, mai m’hauria imaginat que em convidarien a tocar l’acordió amb ells”, explica Mena. Quan és presentat pel grup com “un amic de vostès que canta i toca l’acordió”, el pati esclata i Un día a la vez comença entre aplaudiments. Llavors et preguntes: si toquen igual de bé, ¿què fa que unes persones tirin endavant i d’altres caiguin pel camí? I, un cop caigudes, ¿quantes oportunitats els donem per poder rectificar? Aquell dia, almenys, els presos van sentir que algú es recordava que existien.