CINEMA

Louis Garrel i la infidelitat civilitzada dels francesos

‘Un hombre fiel’, coescrit per Jean-Claude Carrière, inaugura el Festival D’A

Hi ha coses que només poden passar a França. A Un hombre fiel, la segona pel·lícula com a director de l’actor Louis Garrel, la Marianne (Laetitia Casta) anuncia un bon dia al seu nòvio, l’Abel (Garrel), que està embarassada. Però immediatament afegeix que el pare és un altre home, el millor amic de l’Abel i que fa mesos que s’entenen. De fet, ja han fixat la data del casament. Ell s’ho pren amb aparent estoïcisme, perquè així són els francesos, gent civilitzada. Però vuit anys després, quan l’amic mor i la Marianne queda víuda, l’Abel decideix passar a l’acció i tornar amb el seu vell amor. Al cap i a la fi, continuen sent bons amics. “Inconscientment, treballo per al ministeri de Turisme de França”, bromejava Louis Garrel durant l’últim Festival de Sant Sebastià. “A Toronto, on es va estrenar la pel·lícula, una dona va venir a veure’m després de la projecció amb els ulls oberts com taronges i em va preguntar: «Realment passen coses així a França?» Qui sap. Potser sí”.

Un hombre fiel inaugura aquest vespre la nova edició del Festival D’A de Barcelona. El seu guió, premiat a Sant Sebastià, el firmen a quatre mans Garrel i Jean-Claude Carrière, l’antic soci de Buñuel, que tot i la diferència d’edat (es porten 52 anys) s’hi entén de meravella. “Ens va unir el destí i les nostres dones”, afirma Carrière. “Entre nosaltres hi havia una certa rivalitat i se’ns va ocórrer aprofitar-ho per escriure un guió -afegeix Garrel-. Però una rivalitat amistosa, no com la de Trump i Kim Jong-un”. Rivalitat amistosa és també una bona definició de les relacions entre homes i dones al film, sobretot quan hi entra en escena la germana de l’amic mort, l’Eva (Lily-Rose Depp), que perd l’oremus pels rínxols de l’Abel davant la mirada comprensiva de la Marianne. “La nostra ambició era tractar les rivalitats amoroses sense xiscles ni drames, amb els personatges comportant-se de manera elegant tot i que el conflicte causi estralls en ells -diu Garrel-. És més divertit imaginar la violència que recrear-la frontalment. I Carrière hi afegeix: “Amb el sexe passa el mateix; Rossellini deia que davant el sexe i la mort, la càmera sempre se n’ha d’allunyar”.

Un home titella

Entre la Marianne i l’Eva acabarà sorgint una complexa solidaritat que contrasta amb la simplicitat d’un Abel que sembla un titella en mans de les seves amants. “Les dones són sempre més interessants que els homes com a personatges -afirma Carrière-. Per a mi, el protagonisme del film és de la Marianne: és misteriosa, té força de voluntat i m’encanta la seva evolució secreta”. L’Abel, en canvi, rebutja fer eleccions i deixa totes les decisions en mans de les dones. “Però això és meravellós”, exclama Carrière. “Spinoza deia que cada decisió que prenem és un rebuig. Tenir al teu voltant dones que prenen decisions per tu és un gran plaer”. “Hi ha homes que són feliços així -opina Garrel-. Jo vaig criar-me amb dones fortes com la meva mare, que treballava en presons amb homes, i m’agrada que les grans decisions de la pel·lícula les prenguin dones”.

Sexe oral amb Jean-Claude Carrière

El quart vèrtex del joc de poder i d’amor d’ Un hombre fiel l’ocupa el fill de la Marianne, un marrec amb una estranya fixació pels crims. “Si la fidelitat continua provocant discussions i agitant vides és perquè és una qüestió primària, una regla social que en el passat servia perquè els nens sabessin qui era el seu pare -diu Garrel-. Segons un estudi, fa temps un 20% dels tercers fills no eren del suposat pare. Però la societat ha canviat i ara no importa tant qui és el pare. Pare és qui et diu: «Soc el teu pare»”. I Carrière salta: “Doncs jo espero dir-te un dia: «Louis, soc la teva mare»”.

Memòria històrica, ‘western’ i drama en 3D: El D’A en 10 títols imprescindibles

Carelia: Internacional con monumento

El documentalista Andrés Duque, un dels secrets més ben guardats del cinema d’autor català, viatja a Carèlia, regió fronterera entre Rússia i Finlàndia, per capturar el folklore, la bellesa i el dolor d’una terra marcada per purgues passades i presents.

An elephant sitting still

La sensació del cinema xinès recent -Fipresci a la Berlinale-és el debut de Hu Bo, que es va suïcidar als 29 anys abans d’estrenar aquesta visió tràgica de la Xina contemporània que molts comparen amb els tours de force de Béla Tarr.

Los hermanos Sister

El Jacques Audiard d’ El profeta canvia de registre is’estrena en el western amb una agredolça i brutal història de dos germans assassins, Joaquin Phoenix i un memorable John C. Reilly.

In Fabric

Una pel·lícula que embriaga els sentits. El nou film de l’esteta del terror Peter Strickland és un malson fascinant i sedós sobre un vestit assassí, un homenatge al giallo italià ple d’humor i sensualitat que ja va enlluernar el públic de Sitges i Sant Sebastià.

Hotel by the river

Hong Sang-so és el far que guia la cinefília en temps d’incertesa. Al D’A s’hi projectaran els seus dos últims treballs, Hotel by the river i Grass. Els no iniciats en el cinema del coreà i els seus jocs de miralls entre vida i ficció val més que se n’abstinguin.

La carga

Ognjen Glavonic va guanyar l’Atlàntida amb el documental Depth two. A La carga segueix indagant -ara en clau de ficció- en els horrors de la Guerra dels Balcans i en el pes aclaparador d’una culpa que inevitablement passarà de pares a fills.

Largo viaje hacia la noche

La pel·lícula esdeveniment del festival. El director de Kaili Blues torna a hipnotitzar els espectadors amb un viatge oníric a la recerca de l’amor. La segona part del film, un pla seqüència d’una hora, només es projectarà en 3D al D’A.

Diane

El debut en la ficció del crític nord-americà Kent Jones va ser un dels films més aclamats de l’últim Festival de Locarno, un drama sòlid i humanista que retrata la Diane del títol en la seva quotidianitat de dona gran que té cura dels seus familiars.

Els dies que vindran

Estrena a Catalunya de la nova pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet, un cant a la vida premiat a Màlaga que explica l’embaràs d’una parella de ficció a través de l’embaràs real de Maria Rodríguez, acompanyada pel seu company David Verdaguer.

Cantares de una revolución

El 1934 el poble asturià es va alçar contra el feixisme. Aquesta insurrecció obrera que el franquisme va intentar esborrar és recordada per Ramón Lluís Bande a través de les seves cançons populars, reinterpretades pel cantautor Nacho Vegas.