MÚSICA

Louise Lemón: "La meva música és més crua que la de Lana del Rey"

La cantant sueca, inventora del 'death gospel', presenta el seu segon disc aquest divendres a la sala petita de la Razzmatazz

Comparada habitualment amb  Florence  Welch i  Lana del  Rey Louise  Lemón s'ha fet seu un espai que va del heavy metal a la diva pop. La cantant sueca va publicar l'any passat un disc de llums i ombres, broken  heart is  an open  heart, amb el qual busca situar-se entre les noves veus a tenir en compte a escala internacional. Aquest dur camí cap al cim de la fama la porta aquest divendres a la Sala Razzmatazz 3 de Barcelona, ciutat on va viure durant dos anys.

Quan eres adolescent, quin tipus de música escoltaves?

Vaig créixer amb molts tipus de música. Al principi m'agradava molt el pop suec, però sent una adolescent vaig començar a interessar-me per grups com Soundgarden  i  Alice   in   Chains , que han tingut una gran influència en la meva música i crec que es nota. De més gran, em vaig aficionar a Led  Zeppelin i The   Altman   Brothers, i aquest tipus de sons m'han inspirat en arranjaments, per exemple amb els òrgans.

Has inventat un estil de música, el death  gospel.

Amb el primer disc buscava un gènere que em definís. Va sortir aquest terme d'un crític, i funciona perquè descriu d'una manera molt àmplia el que soc i el que faig. D'una banda hi ha la relació de la meva música amb la mort, i de l'altra la resta les coses de què parlo en les cançons.

¿ Death  gospel és una mescla de tot el que has anat escoltant?

Sens dubte. Per trobar la meva pròpia veu he hagut d'inspirar-me en moltes coses, molts tipus de sons diferents que han anat del pop al soroll.

Quan vas publicar el teu primer disc, Purge, vas introduir aquesta combinació de purisme i obscuritat. Tot és blanc i és negre alhora.

És exactament el que intento fer. Tinc tendència a escriure sobre coses dures i desesperants, que normalment venen de processos dolorosos pels quals he passat. Que de tot aquest dolor en surti alguna cosa dolça i maca és el que crea aquesta dualitat.



El nou disc, broken  heart is  an open  heart, l'obres amb una cançó lluminosa però trista com Sunlight.

La vaig posar la primera perquè tenia un començament net. És una cançó molt forta i de molta intencionalitat, d'aquí que sigui una de les més personals que he fet mai.

¿Aquest recull de cançons formen part d'algun tipus de procés de canvi?

Principalment és un disc per fer-me gran. Pensa que el primer disc el formaven cançons que havia escrit durant molt de temps, en tenia de molt antigues. En canvi, ara sóc més dona, més adulta. He estat conscient de tot el que m'ha passat, més del que ho era quan va sortir Purge , que em miro des d'un angle totalment diferent.

¿Hi has posat gaire filtre en aquest disc?

Hi ha una perspectiva diferent, més madura, i amb més contrastos. Però soc la mateixa persona.

També has introduït tocs de música negra, per exemple a Honest  heart.

Sí, és d'un lloc d'on vinc i tenia ganes de posar-hi arranjaments més agradables. M'encanta el blues i vam voler incorporar aquest piano en comptes de fer-ho tot amb el sintetitzador, que és com vam fer la majoria del disc. Fins a cert punt em sembla que posar-hi un piano et fa tocar de peus a terra [riu].

Not  enough ha fet de primer single.

Perquè representa molt bé el disc. Té aquell aire d'anys 60 i 70. El sentiment del disc és bastant el que et trobaràs en aquesta cançó.

La comparació amb la  Lana del  Rey és recurrent, i aquí hi connectes molt a temes com Blurry vision. ¿Et sents còmoda quan t'ho diuen?

Està clar que m'ho van dient i puc veure els punts en comú, sobretot pel que fa al so. Però vocalment som molt diferents, sento que la meva música és més crua que la de Lana del Rey.



Sorprenen aquests ecos que arriben dels  Fleetwood Mac.

Quan vaig començar a fer aquest disc, tenia clar que volia que fos molt polit però que seguís sonant aspre. Aquesta barreja em semblava difícil d'aconseguir i d'aquí que em fixés tant en el grup de les produccions perfectes.

Vas viure a Barcelona un bon temps. Què hi feies aquí?

Vaig viure-hi un parell d'anys i després he anat i tornat des de Suècia. Volia agafar una perspectiva  diferent de la  que tinc al meu país, tenia ganes de sentir-me lliure, de notar aquest sentiment de quan viatges i ets lluny de casa.

¿Et vas relacionar amb músics locals?

Vaig fer moltes jams amb gent que tenia molt de talent. Ni en sabia els noms, però al·lucinava amb com de bons  eren.