PATRIMONI

L’‘star system’ dels monuments catalans

Saber quins són els fets i personatges més homenatjats serà possible a través d’una nova web de l’IEC

Aquest estiu l’ Ajuntament de Barcelona va prendre una decisió que va provocar força polèmica entre els grups municipals: retirar el bust de Joan Carles de Borbó del saló de plens amb l’argument que hi havia una “sobrerepresentació” de la monarquia. Darrere aquest gest simbòlic, segons va dir el consistori, hi havia una proposta més ambiciosa: fer més visible una història que no va començar ni amb el franquisme ni amb la Transició sinó molt abans. ¿Però fins a quin punt, a Barcelona o a Catalunya, hi ha una mancança de monuments de cultura democràtica? ¿Hi ha una sobrerepresentació monàrquica? A qui o a què estan dedicats els monuments? A partir de dilluns serà més fàcil saber-ho. L’Institut d’Estudis Catalans publicarà una nova eina interactiva que permetrà esbrinar quins són els fets i els personatges més recordats a l’espai públic a Catalunya ( monuments.iec.cat).

La web inclou 2.300 monuments i es poden buscar per tema, per nom, per anys o per municipi. Encapçalen el rànquing els homenatges al 1714, la gran majoria erigits després de la recuperació de la democràcia el 1977. Els segueixen la sardana, Lluís Companys, Anselm Clavé i Pau Casals. Són pràcticament inexistents els monuments dedicats al moviment obrer o a dones amb noms i cognoms. La profusió d’uns monuments o uns altres respon sovint al moment polític.

“Des del segle XIX, les ciutats s’han anat poblant de monuments commemoratius que responen als valors que els poders locals han volgut transmetre en cada període, sovint en resposta a la iniciativa i a les propostes de la societat civil”, assegura l’impulsor de la nova eina interactiva, l’historiador Albert Balcells. Hi ha dades curioses: els monuments a la República pràcticament igualen els dedicats als donants de sang. No tenen monument ni Teresa Claramunt ni Frederica Montseny, que van lluitar pels drets de les dones al llarg del segle XIX i principis del XX, però sí l’escriptora Montserrat Roig, la supervivent de Ravensbrück Neus Català i l’actriu Mary Santpere.

Monuments a benefactors

L’empremta dels diferents governs i de les polítiques culturals o de memòria de cada moment és molt visible. La primera gran onada de monuments commemoratius va ser entre el 1880 i el 1918: “A finals del XIX consagrar un personatge era enlairar-lo físicament, de vegades massa. Amb el temps es va descartar la figura de cos sencer i s’anirà evolucionant cap a un nou classicisme”, assegura Balcells. “En aquesta època el que més abunda són els monuments dedicats a benefactors i mecenes. Els indians, que tornen rics de les Amèriques i en especial de Cuba, van voler esdevenir famosos a les seves viles d’origen fent donacions que perpetuessin la seva memòria”, detalla l’historiador.

La majoria de monuments d’aquesta època són de temàtica contemporània, com l’homenatge als promotors del ferrocarril Valls-Vilanova-Barcelona, a Vilanova i la Geltrú. En plena Renaixença s’exaltava l’empenta empresarial i el progrés econòmic. “La manera d’assolir categoria urbana no era fer piscines ni poliesportius sinó monuments”, diu Balcells. A vegades, darrere la proliferació d’un monument hi ha un motiu prosaic. Quan es va instituir la festa anual de la sardana el 1960, es va aconsellar que la ciutat que acollís cada any l’aplec aixequés un monument dedicat a aquesta dansa. D’aquí el gran nombre de monuments dedicats a aquesta dansa arreu.

Eufòria preolímpica

Entre el 1977 i el 2009 es van fer a tot Catalunya 89 monuments, és a dir, 2,7 monuments l’any, i la majoria concentrats entre 1984-1993 (un any després dels Jocs Olímpics). En democràcia, Lluís Companys és, amb diferència, el president català amb més monuments. El primer monument és el que es va erigir al seu poble natal, el Tarròs (l’Urgell), l’any 1979. A Barcelona no va tenir cap monument fins al 1998. Set anys abans, el 1991, es va inaugurar el monument a Francesc Macià. No va ser gens fàcil i el procés va ser llarguíssim. El 1977 el diari Avui havia obert una subscripció popular i es van recollir sis milions de pessetes per fer un monument a l’Avi. Es va fer un concurs públic, però la complexitat tècnica del projecte escollit el va fer inviable. Hi va haver desavinences entre l’Ajuntament i la Generalitat i el monument a Macià a la plaça de Catalunya no es va poder inaugurar fins al 1991.

Entre Macià i Companys, el 1977 es va inaugurar el monument a Francesc Cambó a la Via Laietana. Després van venir Josep Tarradellas, el 1998, i Enric Prat de la Riba, el 1999, al capdamunt del carrer de Numància. “Injustament oblidat ha quedat Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat, entre 1917 i 1923. És l’únic president que no ha tingut un bust al Pati dels Tarongers de la Generalitat fins al gener del 2015, al costat dels de Prat de la Riba, Macià, Companys, Irla i Tarradellas”, lamenta Balcells.

Un dels que encapçalen el rànquing -té la quarta posició- és el fundador del moviment coral de Catalunya, Josep Anselm Clavé. És un dels únics que té una continuïtat: els seus homenatges comencen el 1888 i no s’aturen durant el franquisme.

L’estudi s’ha fet entre poblacions de més de 10.000 habitants i no s’hi han inclòs monuments de temàtica religiosa, a excepció dels d’aquells que també havien fet alguna aportació a la societat civil.

Més continguts de