CINEMA

Luciano Pavarotti, el tenor que confiava en la gent

La viuda del cantant, Nicoletta Mantovani, presenta el documental que Ron Howard dedica al cantant

Quan parla de Luciano encara se li il·luminen els ulls: “Era un home solar, amb una alegria contagiosa. Recordo el seu somriure i aquells ulls que reflectien tota la bellesa de la seva persona. Era fantàstic estar al seu costat”. Nicoletta Mantovani, la vídua de Pavarotti, va ser a Barcelona per promocionar el documental que Ron Howard ( Una ment meravellosa, El codi Da Vinci, Apollo 13 ) ha dedicat al seu marit, una iniciativa de Decca Universal per commemorar els deu anys de la mort del cantant. El film, Pavarotti, als cinemes el 10 de gener, suposa -als ulls de Mantovani- un viatge personal del director per la vida i obra del que va ser una de les grans personalitats de la lírica del segle XX.

Des del seus inicis com a fill de flequer aficionat al cant i mestre d’escola, gràcies al suport de la seva mare decideix tirar endavant l’arriscada carrera de tenor fins al final de tot, quan, ja convertit en superestrella, es dedica a fer concerts amb cantants de rock seguint els gustos musicals de la seva jove dona, Nicoletta Mantovani. El documental traça el recorregut de Luciano Pavarotti en tota la seva complexitat, i mira d’entendre com un nen traumatitzat per la Segona Guerra Mundial i que va estar a punt de morir del tètanus quan tenia 12 anys, a més de rebre totes les atencions de la seva mare i les veïnes de la barriada de Mòdena on es va criar, s’acaba convertint en un gran artista de la lírica i també, d’alguna manera, en un home savi, capaç de gaudir de les coses bones de la vida i irradiar a tothom la força del seu art. De fet, estava convençut que la seva veu era un do que havia de compartir, generós, amb el gran públic. “Sentia molta responsabilitat cap al seu públic i mai no estava satisfet”, explica Mantovani.

Gaudint la vida i uns espaguetis

Segons la seva vídua, empès per aquesta voluntat de gaudir al màxim de la vida, Pavarotti no se sentia gaire atret per personatges dramàtics com el Canio, de Pagliacci, sinó més aviat pel Nemorino de L’elisir d’amore, un home senzill i “de poble” com ell. De fet, al documental se’l pot veure feliç, endrapant espaguetis amb els seus amics. Dies abans de morir d’un càncer de pàncrees (el 6 de setembre del 2007) es veu com la seva exdona, Adua Veroni, li porta uns espaguetis a la napolitana -els seus preferits- a l’hospital. “Era la mateixa persona dins i fora de l’escenari, i sempre deia: “Confio en tothom. Potser algú m’enganyarà, però els altres no”, recorda Mantovani.

Ara bé, el film tampoc evita moments controvertits del seu recorregut vital, com ara la relació amorosa que va mantenir amb una estudiant de la Juilliard School de Nova York que va esdevenir la seva ajudant i parella dalt dels escenaris, Madelyn Renée Monti, i el dilema moral a què el va conduir aquesta relació. Per no parlar de l’escàndol que va causar anys més tard la seva relació amb Nicoletta Mantovani, de 24 anys (44 menys que ell), i després el divorci amb Veroni en una Itàlia catòlica i conservadora. “Quan ho veiem ara pot fer riure, perquè han passat 25 anys i la societat ha canviat molt, però a l’època va ser terrible, tot i que l’amor ho supera tot”, diu Mantovani amb un somriure murri.

Un altre aspecte espinós és la relació amb les tres filles del primer matrimoni. Aquí veiem Pavarotti fent costat a una d’elles, la Giuliana, quan de joveneta li van diagnosticar una malaltia greu. De fet, en una gravació que li va fer la mateixa Mantovani amb una càmera domèstica, estant de vacances en algun lloc remot, Pavarotti confessa que l’única recança que té és no haver pogut estar prou amb les seves filles. “Com a pare de l’Alice [la filla que va tenir amb Mantovani] va ser meravellós, perquè estava en un altre moment de la seva vida i ja no s’havia de forjar una carrera, sinó que estava més lliure mentalment”. I afegeix: “Aquest documental ha aconseguit una cosa molt bonica: ha demostrat que totes l’hem estimat, malgrat les dificultats del dia a dia; l’amor sempre va ser-hi i això és el més important”.

Defensant Plácido Domingo

Davant la pregunta sobre l’absència, avui dia, de grans personalitats com Pavarotti, opina que, després de Josep Carreras, Plácido Domingo i Pavarotti, que van connectar amb el gran públic, els nous cantants hauran de buscar “una nova modalitat” per fer-ho. I, pel que fa a Domingo, no dona credibilitat a les acusacions d’assetjament: “És un bon amic i dels primers que em van donar suport per la mort del Luciano... Em costa creure tot el que es diu sobre ell”.

La també presidenta de la Fundació Pavarotti and Friends diu que per omplir “el gran buit” que va deixar la desaparició del seu marit s’ha lliurat en cos i ànima a continuar la tasca de suport als joves cantants que duia a terme Pavarotti. Per això han creat un teatre a Mòdena, on també hi ha un museu per mantenir viva la seva memòria. A més, estan treballant en una òpera contemporània dedicada al divo que s’estrenarà a Londres.