Música

Lucky Chops converteixen la inauguració del Festival Mas i Mas en una festa

El grup nord-americà fa ballar el públic del Teatre Coliseum

El concert dels Lucky Chops enfilava la part final quan el sextet novaiorquès havia aconseguit que el públic que omplia el Teatre Coliseum s’aixequés de les butaques per ballar. Ja havia sonat la versió de la immortal 'I want you back' dels Jackson 5 i aleshores estaven interpretant una exultant mescla de 'Danza kuduro' i 'Eye of the tiger'. La inauguració del Festival Mas i Mas era una festa. Els Lucky Chop, la peculiar formació d’instruments de vent-metall que va fer fortuna al metro abans de triomfar via YouTube, estaven responent a les expectatives, i tot plegat recordava les nits que ja havien protagonitzat a Barcelona el 2016, al Jamboree, i el 2017 al Razzmatazz 2. El públic seguia dret quan la banda va tornar per fer el bis, i aleshores es va produir una situació que revelava que el Coliseum potser no era el lloc ideal per a l’actuació d’aquesta 'brass band': el grup es va anar ajupint mentre abaixava el ritme i alhora demanava al públic que també s’ajupís, tot i que com a molt podia asseure’s. L’efecte era més aviat còmic, i els espectadors no van esperar massa a aixecar-se esperonats per l’esclat rítmic de 'Funkytown', la versió de Lipps Inc. amb què van tancar el concert.

L’actuació, que no va arribar a l’hora i mitja, va ser efectivament divertida i engrescadora, com no pot ser de cap altra manera quan entren en joc instruments com el saxo, el trombó i la trompeta, assistits en la secció rítmica per la bateria i el sousàfon, la tuba que en molts moments assumia el paper que correspon a un baix, sobretot quan la banda remenava repertori funk.

En aquesta gira el grup està organitzat al voltant del trombonista Josh Holcomb, el saxofonista Daro Behroozi i el trompetista Joshua Gawel, però més enllà d’algun solo en el segment més jazzístic preval una idea de conjunt, de banda implicada en una missió: adaptar al format de 'brass band', i en píndoles eminentment rítmiques, tant el llegat de la música afroamericana com el pop, i transmetre’l amb alegria i, almenys al Coliseum, amb una estètica relaxada, com de xiringuito a la platja. No hi ha més pretensió, i per això mateix funciona.

Més continguts de