Publicitat
Publicitat

L'ENTREVISTA

María Leach: “Es va morir l’única persona que em podia consolar”

Periodista i escriptora. Es va casar, va tenir un fill, va perdre el marit. En un any, la seva vida va fer-se miques. Després d’un llarg procés, de la pitjor experiència n’ha sortit el seu somni, el llibre ‘No te acabes nunca’, on explica en versos el dolor, el silenci, el dol... i que la vida continua

La seqüència de fets és dolorosa però necessària per entendre la situació en tota la seva crua dimensió: la periodista María Leach es casa el setembre del 2012, es queda embarassada la nit de noces i al cap de set mesos li diagnostiquen un càncer d’estómac al marit. El fill neix en ple tractament de quimioteràpia i el Charlie mor el novembre del 2013, amb 36 anys. Dos anys després, d’aquest trauma en surt una exposició de poemes amb obres de Paula Bonet. I ara, un any més tard, es publica No te acabes nunca (Espasa).

Quan et poses a escriure No te acabes nunca ?

Sempre he escrit, des de petita. Però quan li diagnostiquen el càncer al Charlie ho deixo del tot i em sumo a la seva manera de lluitar, que era més exterior. No m’atreveixo a escriure, suposo que perquè seria enfrontar-me al que m’estava passant, i el càncer l’has de combatre sense donar-hi gaires voltes. Setmanes abans que es mori em comencen a venir flaixos d’imatges que vull retenir i me les apunto al mòbil. Quan mor, vull ser valenta i començar a fer teràpia de seguida, però la psicooncòloga de l’Oncolliga em diu que no puc fer-ho fins al cap d’un mes, perquè encara estic en xoc, i em recomana que, com que m’agrada escriure, ho faci cada dia.

Com va ser el procés d’escriptura?

M’havia traslladat amb el meu fill a viure amb la meva mare. Després de posar-lo a dormir, baixava al meu pis i escrivia el que sentia. La resta del dia era impensable parlar-ho amb ningú. I també aprofitava per treure coses materials del Charlie. Em volia desfer de tot. Havia de fer neteja per poder-hi tornar a viure.

¿Escriure era com retrobar-se amb la persona perduda?

Amb la publicació del llibre m’he adonat que en el fons és una carta d’amor cap a ell. Es va morir l’única persona que em podia consolar d’un fet com aquell. Escriure era explicar-li què m’anava passant.

¿No fa més mal recordar el que s’ha viscut?

No, al contrari. És una manera de gestionar la tristesa. Quan algú es mor a destemps és com si se t’esborrés el passat recent. Amb la teràpia ho vas recordant, però em costava molt connectar amb la part dolorosa. Molt. Al principi no podia ni plorar. M’hi havia d’obligar, perquè era molt temptador girar l’esquena i fer veure que el Charlie no havia existit, empalmar amb la meva vida anterior a ell i fer com si no hagués passat res.

Fins i tot en moments transcendents, com l’hora d’afrontar la mort, apareix la trivialitat: “ En la sala de espera, los juanetes de una señora en camisón de flores ”.

Va ser una de les últimes visites a urgències. Però és que continues sent una persona i fer-ho tot transcendent i seriós no ajuda. En editar el llibre vaig deixar que hi entrés l’humor, volia que tingués llum. Perquè rèiem molt junts. Pensa que jo estava embarassada i ell havia perdut quinze quilos, i vam dir: “Semblem Alaska i Mario Vaquerizo”, i ens vam disfressar. Ell ho veia tot del cantó positiu.

Hi ha algun missatge que consoli?

La gent et proposa plans avorrits i ajustats al dol: un cafè tranquil. I tu necessites que et tractin amb normalitat i et convidin a una festa, tot i que tu no ets normal, estàs fora de la realitat i no vols entrar-hi perquè hi falta el més important per a tu. Però notar el carinyo en massa és maquíssim.

Com en surt una persona d’aquest tràngol tan dur?

Encara estic en procés de fer-ho. Les rutines del nen em van ajudar molt, llegir novel·la, sobretot quan et fiques al llit i apareixen els fantasmes, també buscar ajuda psicològica i tenir una passió que t’ajudi a expressar-te. Escriure em va salvar. Durant tres mesos vaig escriure cada dia i vaig fer una feina increïble. Al final, del pitjor que m’ha passat a la vida n’he complert un somni.

Es pot tornar mai a la normalitat ?

Al principi secretament penses que en qualsevol moment tornarà, perquè hi somies i hi parles. Després tot ho classifiques amb abans i després. I el dol es cronifica. Hi ha moments que estàs bé i d’altres que et fa una visita i desperta la part més dura. De tota manera, això t’ajuda a no oblidar el que has après. Ho deia Alice Munro: “No oblidis el que tant dolor t’ha costat”. No tornes a connectar amb la normalitat de sempre perquè no ets la mateixa. Tinc una visió de la vida molt diferent. El primer que va canviar és l’ambició laboral, amb el Charlie la trobàvem la cosa més absurda del món. Aprens a relativitzar, a no fer plans, a fer el que realment et ve de gust. Soc més valenta ara que abans. Quina pena que el Charlie no em conegui ara perquè li agradaria més!

¿Un fill pot donar tanta alegria per buidar tota la tristesa?

Al principi, com que no recordava res d’abans, pensava: “D’on ha sortit aquest nen?” Tampoc li havíem pogut fer gaire cas. De mica en mica reconnectes i ajuda molt pel simple fet de ser un nen. No vull que tingui la responsabilitat de la meva felicitat, vull que tingui una infància lliure.

¿Els poemes et fan veure la teva experiència amb distància?

Hi connecto molt. L’exposició em va servir de funeral. Vaig sentir que era l’hora d’acabar la carta d’amor i dir-li adeu. Al cap de dos dies em vaig notar més lleugera i vaig sentir que podia fer un altre tipus de vida.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT