ART

El MNAC mostra la poesia, els gestos i les accions dels insurrectes

‘Insurreccions’ reflexiona sobre la rebel·lia amb més de 300 obres de Miró, Tàpies i Man Ray

Uns presoners del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau van fotografiar de manera clandestina el 1944 com un grup de presoneres entraven a les cambres de gas, i després com en sortien en forma de cadàvers. Les imatges s’exposen, per primera vegada a mida real, a l’exposició Insurreccions del MNAC, que es pot visitar fins al 21 de maig. Al llarg de més de 2.000 metres quadrats, més d’un centenar d’autors reflexionen sobre la necessitat de rebel·lar-se una vegada i una altra, fins i tot després de la derrota o la condemna. “Us preguntareu què tenen a veure aquestes imatges amb la insurrecció. Sisplau, no mireu només el que està representat. Les imatges també són actes. La presa clandestina d’aquestes imatges del camp d’extermini és una insurrecció que va més enllà de la mort”, reflexiona el filòsof, teòric i comissari de l’exposició, Georges Didi-Huberman. “Van fer aquestes fotografies amb l’esperança que arribessin fins a nosaltres”, afegeix aquest filòsof, que fa anys que treballa sobre el sentiment de rebel·lia amb una sèrie de llibres titulada L’oeil de l’histoire.

L’exposició arriba al MNAC després d’haver-se inaugurat a la Galeria Nacional del Jeu de Paume de París l’octubre del 2016. A Barcelona dobla l’espai expositiu (passa de 1.000 a 2.000 metres quadrats), incorpora 90 peces noves de la col·lecció del MNAC i es rebateja. A França la van titular Soulèvements, però la traducció literal seria Aixecaments, que a Catalunya té certes connotacions franquistes. El filòsof francès està entusiasmat amb el fet que Barcelona -l’exposició després viatjarà a altres llocs del món- aculli el seu treball. “ Barcelona és la capital de la insurrecció”, diu recordant “la Setmana Tràgica o l’enterrament de Durruti”, representats a l’exposició. A Didi-Huberman li agrada la paraula insurrecció. “Els més religiosos ho podrien associar amb resurrecció, però la insurrecció sorgeix des de baix, és buscar la llibertat aquí i ara, és una necessitat molt humana”, explica.

El recorregut, que aplega prop de 300 obres, no és cronològic i no té una vocació enciclopèdica. “Al Jeu de Paume vam rebre queixes de col·lectius perquè no s’hi veien representats”, explica la directora de la galeria francesa, Marta Gili. “Si es vol una aproximació enciclopèdia, n’hi ha una de publicada als Estats Units amb més de 8.000 pàgines. Nosaltres hem seguit una lògica estètica i poètica”, argumenta Didi-Huberman.

La revolució i la tempesta

Hi ha molts braços alçats, molts crits i moltes manifestacions al llarg de l’exposició, però el comissari opta per començar amb poesia i amb uns esbossos de Marià Fortuny per al quadre Platja de Portici (1874). “Els dibuixos no tenen cap connotació política, però ens interessaven perquè capten de manera molt clara el moviment. Ens interessa tant l’aixecament d’un gra de sorra com el de mil persones”, diu Didi-Huberman. El comissari, que apel·la sovint a la poesia, compara la insurrecció amb una tempesta que s’aixeca una vegada i una altra i es dissemina arreu.

L’exposició, que aplega grans noms com Alberto Korda, Man Ray, Joan Miró, Allan Sekula, Charles Baudelaire, Victor Hugo, André Breton, Marcel Duchamp, Michel Foucault, Tàpies i Isidre Nonell, es divideix en cinc àmbits: Per elements (desencadenats), Per gestos (intensos), Per paraules (exclamades), Per conflictes (encesos) i Per desitjos (indestructibles). Les escultures de Juli González són les grans protagonistes de l’espai dedicat al gest: des de braços alçats fins a caps cridant. Però també hi ha el rostre desencaixat d’una dona captat per  Agustí Centelles durant els bombardejos de Lleida o els habitants de Gernika amb els braços alçats davant el quadre que Picasso els va dedicar. Hi ha moltes maneres de protestar, de dir no o de dir , fins i tot hi ha imatges de la revolta del propi cos: és la histèria o l’angoixa de les pacients d’un hospital captades pel neuròleg Désiré-Magloire Bourneville el 1875.

“No em demaneu que us defineixi què és la insurrecció. Soc filòsof -diu Didi-Huberman-. Aquesta exposició no és un resultat, és una proposta, una història amb molts capítols, una proposta experimental, una hipòtesi”. Quan entra a l’espai dedicat a les paraules (exclamades), cita Baudelaire: “Un home lliure sigui qui sigui sempre és més bell que el marbre [art]”. L’exposició mostra les insurreccions poètiques dels fulls volants, dels cartells, de les parets, de les vinyetes, de les manifestacions o peces cinematogràfiques d’ Alain Resnais, Chris Marker i Jean-Luc Godard.

Les imatges dels conflictes són les creacions de Goya ( Els desastres de la guerra, 1863), la Setmana Tràgica captada per Frederic Ballell, els mítings de la CNT que va fotografiar Pérez de Rozas o la violència policial durant les manifestacions de l’1 de febrer de 1976 a Barcelona immortalitzades per Manel Armengol.

El Jeu de Paume no té col·lecció però sí l’obligació de crear, i per a aquesta exposició es van demanar diverses obres a artistes. Una d’elles va ser l’artista grega Maria Kourkouta, que va fer un vídeo amb els refugiats d’Idomeni. L’altra és Estefanía Peñafiel, que grava la revolta que van protagonitzar un grup de sensepapers tancats en un centre d’internament de París el juny del 2008. Peñafiel grava el bosc que oculta la revolta i el centre, que no és visible des de l’exterior.

Al text que escriu al catàleg de l’exposició (un recull de textos amb les imatges que ha aportat el MNAC a l’exposició), Didi-Huberman critica “la inèrcia mortífera de la submissió”. Ahir, durant la presentació de l’exposició, el director del MNAC, Pepe Serra, explicava que el museu no ha de ser un contenidor. “Ha de ser un lloc que ha de generar debat, interpel·lar”, assegurava. “ El visitant pot construir la seva pròpia narració i decidir què vol dir sublevar-se. El museu ha de ser un lloc de reflexió i de llibertat”, concloïa Gili.