Macbeth és policia, exaddicte i viu en una ciutat arruïnada
Jo Nesbo s’endú l’heroi de Shakespeare a l’Escòcia dels anys 70
BarcelonaEl món que va conèixer Shakespeare fa temps que va desaparèixer, però els seus personatges i els dilemes morals que arrosseguen continuen entre nosaltres. Macbeth ha acompanyat durant molt de temps un dels escriptors amb més èxit -més de 40 milions d’exemplars venuts a tot el món- dels nostres temps: Jo Nesbo (Oslo, 1960). “M’he fet gran amb Macbeth ”, diu. Nesbo no va tenir cap dubte a l’hora d’escollir un dels herois més turmentats i foscos de la literatura anglesa quan Hogarth Press -l’editorial fundada per Leonard i Virginia Woolf el 1917- li va oferir fer una nova versió d’una de les obres de Shakespeare per celebrar els 400 anys de la mort del Bard. Nesbo, però, el converteix en policia a la seva novel·la Macbeth.
L’autor noruec va conèixer Macbeth quan era adolescent a través de la pel·lícula que en va fer Polanski el 1971 i el va seduir: “Es presenta com el protagonista, simpatitzes amb ell, i es va convertint en l’antagonista però d’alguna manera t’han empès perquè l’entenguis i comprenguis la part fosca de la seva ment -explica Nesbo-. És com si haguessis apostat per l’equip equivocat”. Harry Hole, l’autodestructiu detectiu que va catapultar a la fama l’autor noruec, té moltes coses en comú amb el seu Macbeth. A tots dos els persegueix el fantasma de l’addicció, són policies idealistes i admirats, i viuen en un món corrupte. “És una manera molt moderna d’explicar històries. En part el que va fer Shakespeare amb Macbeth és el que faig amb Hole”, diu Nesbo.
La ciutat on sempre plou
Shakespeare va escriure la història del regicidi a principis del segle XVII, poc temps després de la mort de la reina Elisabeth I, i situa l’acció a l’Escòcia del segle XII. Nesbo es trasllada als anys 70 i Inverness no és un castell sinó un casino. En algun moment el lector pot pensar que l’escenari és una ciutat escocesa devastada per la crisi on el temps és immutable, perquè el cel sempre està ennuvolat i el terra moll, però l’ha imaginat l’autor noruec: “És una barreja entre el Newcastle que apareix a la pel·lícula L’assassí implacable amb Michael Caine, el Manhattan de Diari d’un rebel de Jim Carroll [el músic, poeta i escriptor va escriure un llibre autobiogràfic sobre la seva relació amb el món de les drogues] i Bergen, una ciutat a la costa oest de Noruega on sempre hi plou i que està força aïllada per les muntanyes”, resumeix Nesbo.
És una ciutat industrial on pràcticament no hi ha vida econòmica i sí molt d’atur. Les drogues fan estralls, qui té el poder són uns polítics i una policia corrupta, i els senyors de la droga ho poden manipular tot. El món de Nesbo s’assembla al dels castells de Shakespeare i a l’enfrontament entre les forces constructives i les destructives. “Tant a l’època de Shakespeare com als anys 70, els que tenien el poder feien les normes i els que no el tenien les intentaven trencar”, reflexiona Nesbo. En el fons és una història sobre com és la societat i com funciona: “Encara que qui tingui el poder sigui corrupte, la societat continua funcionant. Les forces destructives no volen l’anarquia, fins i tot les societats totalitàries funcionen, em fascina que en temps de desesperació i en llocs assolats les estructures continuïn funcionant. Actualment la gent vol polítics populistes, són temps inestables i precaris, però igualment ningú busca l’anarquia”.
A la novel·la de Nesbo, les tres bruixes són expertes en l’alquímia de la droga però també profetitzen que Macbeth aconseguirà el poder. Hècate, la reina de les bruixes, és el senyor de la droga. Lady és l’amant de Macbeth i la mestressa del casino amb més classe de la ciutat. Nesbo aprofundeix força en la dona que aparentment tempta Macbeth perquè mati el seu rival. “Crec que el lloc d’on ve la Lady explica moltes coses, volia explicar bé per què actua com actua, què li ha passat, si realment mata o no el seu fill, i si ho ha fet per què ho ha fet”, explica Nesbo.
Hogarth Press ha llançat el mateix repte a altres autors. Howard Jacobson ha adaptat El mercader de Venècia ; Anne Tyler, La feréstega domada,i Margaret Atwood, La tempesta. Ni el seu temps ni la societat en què viuen tenen res a veure amb l’època del Bard. Tanmateix, revisitant algunes de les obres més versionades de Shakespeare, tornen a fer-se les mateixes preguntes.
