Postals del 'British Summer'

Maduixes, el fruit Saborós que uneix Carner i Lennon

"Els anglesos s’estimen les maduixes com s’estimen el sol que no tenen durant la major part de l’any"

Abans que amb el començament del mil·lenni em traslladés a Londres vivia en un pis de la dreta de l’Eixample prou a prop del ja llavors remodelat Mercat de la Concepció per considerar-me’n fan absolut i client habitual. Tant, que quan soc a Barcelona hi torno: per abastir la nevera i per satisfer una certa i perversa nostàlgia.

Amb la segona quinzena de maig i el principi de juny, l’estiu pre crisi climàtica i pre escalfament del planeta fins a fondre’l, i fondre’ns, començava a remenar la cua quan les parades de fruita s’omplien de color. El vermell lluent de les caixes de maduixes i maduixots del Maresme i Huelva són per a mi la síntesi d’aquells dies barcelonins del final del segle XX.

Al cap i a la fi, la vida és la suma dels petits detalls, no ens hem d’enganyar!

Amb la mudança al Regne Unit no només vaig haver de retardar el rellotge seixanta minuts, sinó que vaig haver d’avançar el calendari uns quants mesos. A partir de l’any 2005 o 2006, al mes de febrer, març i abril ja podia comprar maduixes, primer a Waitrose, després a Sainsbury’s i, finalment, a totes les cadenes de supermercats, sense distinció dins l’escala de qualitat i preus. Arribaven d’Andalusia, del Marroc, d’Israel, d’Egipte. Al principi, tímidament. Espurnes de color que sorgien com bolets aïllats i solitaris entre la monòtona fruita d’hivern de les illes: pomes de totes menes. Ara, una dècada després, és una allau directament proporcional a la inversió feta tant en investigació com en sistemes d’explotació agrícola.

Compartida amb els nadius del país, es tracta d’una experiència gens innocent. Alhora és la feixuga càrrega proporcional del nostre deute amb el canvi climàtic, que perpetuem quan l’estiu de l’hemisferi nord comença al febrer, just en el moment en què a qualsevol botiga de queviures de Londres o Birmingham ja hi ha maduixes: com si fóssim al juny del 1998 a la Barcelona del meu benvolgut mercat.

Els anglesos s’estimen les maduixes com s’estimen el sol que no tenen durant la major part de l’any.

A les illes no hi pot haver estiu sense maduixes. Fins i tot no cal que hi hagi estiu -l’agost, aquí, pot ser un mes malbaratat segons els meus estàndards: pluja i fins i tot calamarsa-, però sí maduixes. I maduixes amb crema, evidentment (70%-30%, segons els purs), tradició que es remunta a temps dels Tudor (segle XVI). La va introduir a Hampton Court -palau de l’oest de Londres a la vora del Tàmesi- un tal cardenal Thomas Wolsey. Salvant algunes o moltes distàncies, va ser una mena de Richelieu d’EnricVIII. Les maduixes eren llavors un luxe, com el sucre, i només els rics en gaudien i n’oferien, com feia Wolsey, per demostrar riquesa i poder.

Els amics brits que he anat fent al llarg d’aquestes quasi dues dècades em confirmen un parell de dades importants sobre la qüestió. Primera, de nens o joves, als anys seixanta, setanta i vuitanta, les maduixes eren una fruita d’estiu, sis setmanes a l’any i amb prou feines; segona, en general, les úniques que menjaven les classes mitjanes-baixes i les baixes eren les que creixien al jardí de casa o al bosc.

En un camí habitual que acostumem a fer per airejar-nos entre casa i els Walthamstow Marshes, la reserva natural d’aiguamolls més gran de Londres, a l’est de la ciutat, encara és possible agafar-ne, de berries (baies), no pas strawberries (maduixes).

A Catalunya, i amb el permís dels maduixots de les Guilleries, que creixen a mil metres d’altitud a tocar de Sant Hilari Sacalm, sabem per Josep Carner que les millors són les que cull la petita Pandara per a la seva àvia; collita sempre “d’abans de Sant Joan”.

Si el poema Com les maduixes, el primer amb què s’obre Els fruits saborosos, és una celebració de la felicitat de la infantesa, quan “es creu que el cel s’acaba darrere del jardí”, convindran amb mi que la distància entre el Príncep dels Poetes i els Beatles, i en concret John Lennon, és ben poca.

Recorden Strawberry fields forever?La cançó, composta per Lennon, és una altra celebració de la infantesa. No pas un ideal noucentista, “a redós del vent / al jaç de maduixeres”, sinó una cançó concreta, la del músic, que rememora els seus dies de jocs a la festa d’estiu de l’Strawberry Field, una llar d’infants de l’Exèrcit de Salvació prop de la casa familiar, a Woolton, un suburbi de Liverpool.

El meu camp de maduixes no pertany a la infantesa, però. No tinc memòria de menjar-ne ni de jugar-hi. Tampoc a la visita que vaig fer fa anys a la granja Charleton, a Montrose, 160 quilòmetres al nord d’Edimburg, on en produeixen de molt bones, varietat Elsanta. Els meus strawberry fields són a la dreta de l’Eixample.

Més continguts de