Publicitat
Publicitat

“M’agraden els encàrrecs perquè no sé on em portaran”

Emmanuel Carrère assegura que, quan escriu, fuig de la coqueteria. “Com que explico coses complexes, m’interessa que m’entenguin”. Parlant és igual: generós, entenedor i humil. Es va poder comprovar en la xerrada que va oferir ahir dins del cicle Converses a la Pedrera, on va ser entrevistat per la directora de l’ARA, Esther Vera, que va trencar el gel confessant-se víctima de “la síndrome Catherine Deneuve”. Era una picada d’ullet al reportatge de l’escriptor francès sobre l’entrevista frustrada amb l’actriu que s’inclou a Conviene tener adonde ir (Anagrama). “Vam tenir una mena de rivalitat d’ego per veure qui era el més important i, esclar, va guanyar ella -explicava ell-. Però em vaig venjar una mica escrivint el reportatge. És l’avantatge de l’escriptor”.

Vera va apuntar al títol del seu últim llibre disparant el primer tret: “¿Vostè sempre ha sabut on volia anar?” Carrère va dir que no: “Hi ha dos tipus de reportatges, els que tu proposes i els que t’encarreguen. I m’agraden els encàrrecs perquè no sé on em portaran”. Un el va a portar a escriure un perfil d’Emmanuel Macron que començava amb la frase “L’home no sua”. “No és una opinió, és un fet -va aclarir-. Vaig visitar amb ells uns territoris arrasats per l’huracà Irma i tots estàvem amarats de suor menys ell. Portava una camisa blanca i estava impecable”.

L’home que explica

Si Macron és l’home que no sua, Carrère és l’home que mira, escolta i explica. Ho va fer amb Jean-Claude Romand, el fals metge d’ El adversario, “una caixa negra” que mai va aconseguir penetrar. L’escriptor no s’intenta posar en el lloc dels protagonistes. “Ens hem de posar davant d’ells, però no deixar de ser nosaltres”, va dir. Assumeix que “cal respectar unes regles morals” quan escrius sobre persones vives: “Una cosa és Limónov, que és un personatge públic, però si escric sobre algú del meu àmbit privat la cosa canvia”.

Carrère no és va mossegar la llengua parlant d’A sang freda de Truman Capote. “És un referent per a qualsevol que escrigui sobre un fet real, però Capote pretén l’objectivitat mentre ell està en una posició molt viciosa i qüestionable”. Més elogiós es va mostrar amb Dostoievski. “Nabokov deia que Dostoievski escrivia malament, però la bona escriptura de Nabokov em diu menys que la mala escriptura de Dostoievski”. I va recomanar un llibre de culte hongarès, Epepe, de Ferenc Karinthy. “No sé si està traduït al castellà, però si no, algun editor ho hauria de fer”, va dir mirant de reüll el seu editor, Jordi Herralde, que se’n va anar a casa amb deures.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de