CINEMA

“Mai he rigut tant com en un rodatge d’Ingmar Bergman”

La ‘script’ Katinka Faragó presenta el cicle pel centenari del cineasta a la Filmoteca

Katinka Faragó (Viena, 1936) tenia 17 anys quan va conèixer Ingmar Bergman. En l’últim dia de classe, un cotxe de l’estudi on havia treballat com a script els dos últims estius la va venir a recollir a la porta de l’escola. El cap de l’estudi la volia veure. “Senyoreta Faragó, aquest any treballarà amb Ingmar Bergman”, li va dir. Quan ella va preguntar per què, l’home li va dir que perquè ningú més volia. “Em va dir que si Bergman em mirava fixament, jo li tornés la mirada. I que si m’escopia, jo també li escopís -recorda ella-. Me’l van presentar en un passadís estret. Bergman em va mirar i jo el vaig mirar. I en comptes d’escopir-me, com jo em temia, va fer una gran rialla. I vaig pensar: «Això anirà bé»”.

I va anar bé, tant que Faragó va treballar trenta anys per a Bergman, primer com a script de la seva època daurada (El setè segell, Crits i murmuris, Persona ) i després com a directora de producció. Ahir, abans de presentar el cicle que la Filmoteca dedica al director suec amb motiu del seu centenari, desmentia alguns dels clixés que caricaturitzen Bergman com un home taciturn i sense humor: “L’ambient dels seus rodatges era meravellós, hi havia moltes rialles. Mai he rigut tant com en un rodatge d’Ingmar Bergman. Però era el seu mètode per relaxar els actors. N’estava molt d’ells i del seu equip [s’ho rumia un segon]. Bé, gairebé sempre”.

Segons Faragó, Bergman no sempre va ser entès o admirat pels suecs (“van trigar força a estimar-lo”), però tot va canviar amb Escenes d’un matrimoni. “La gent es divorciava en massa! -bromeja-. Però tothom es va adonar que era divertit i humà. També va ser important El silenci. Era una pel·lícula molt, molt sexi, tot i que nosaltres no la vèiem així. Sigui com sigui, els cinemes suecs es van omplir i la gent comuna va començar a apreciar Bergman”.

Allen i Bergman, homes estranys

Un dia, mentre supervisava a Nova York el doblatge a l’anglès de Sonata de tardor, Faragó va acompanyar Bergman al cinema a veure Interiors, un dels films més bergmanians de Woody Allen. “No crec que ell la veiés com un homenatge, però sé que li va agradar. Em va pessigar el braç durant tota la pel·lícula! -afegeix com a prova irrefutable-. Uns dies després va acceptar una invitació per sopar amb Woody Allen. Jo no hi vaig anar, però Liv [Ullman] em va explicar que no van parlar en tota la nit. Eren massa tímids tots dos! Quins homes tan estranys”.

Faragó es va fer amiga d’Ingrid Bergman quan Sonata de tardor va unir els dos mites del cinema suec, una barreja que no va acabar de quallar: “És inevitable, eren Hollywood i Suècia, dues escoles diferents. Però ella ho va intentar”. Encara recorda el dia que l’actriu va arribar a l’oficina de Bergman vestida de gala, alta i imponent com la gran dama de Hollywood que era: “Jo li vaig dir simplement: «Hola, Ingrid, ¿vols un cafè?» Calia fer-li entendre que allò no era Hollywood i ho va captar al segon. Em va dir «Sí, gràcies» i ens vam fer molt amigues”.

Ingmar Bergman, admet, podia ser molt exigent: “Quan era a Munic, em trucava els diumenges per parlar de feina. Jo havia de fer fora les nenes del menjador perquè no molestessin. Quan va morir, la meva filla va dir: «Per fi, lliures!» No l’apreciaven gaire. I a ell tampoc li feia gaire gràcia que jo tingués fills, perquè m’impedia treballar!” L’afecte que encara sent per ell es fa evident quan surt en defensa seva: “Ara amb el #MeToo alguns volen embrutar el seu nom, però et diré una cosa: en els rodatges mai li va posar el dit a sobre a ningú amb qui no s’acabés casant. I jo era la script, sempre era al mig i ho veia tot”.

Etiquetes

Més continguts de