Els segons actes no són mai bons

Barcelona‘Falsestuff’ TEATRE NACIONAL 28 de juny

El teatre, en tant que ficció, és mentida encara que sembli veritat i, per tant, real. La mentida és un engany, i l’engany el motor de la nova proposta de Marcel Borràs i Nao Albet. Sorgeix, diuen, d’esbrinar si una falsificació pot acabar sent original, i està inspirada en el personatge Falstaff de Shakespeare. És obvi que la qüestió no els preocupa gaire més enllà de ser un pretext per a una jocosa fabulació, com també és notori que a 'Falsestuff' no s’hi ha de buscar res de Shakespeare. En tot cas de 'xespir', que diuen els pallassos. I un gran pallasso, Jango Edwards, és el presumpte protagonista de la història. Ell és un programador teatral que, pistola a la mà, irromp al taller del gran falsificador de produccions teatrals Andre Féikiévich per fer-li pagar l’engany.

L’obra comença, doncs, amb codis de comèdia d’intriga força ben escrita, segueix amb una còpia –o homenatge– al teatre de l’Agrupación Señor Serrano i clou brillantment el primer acte amb una paròdia de 'western' musical amb textures de còmic i 'grande finale' al so de Talking Heads.

En aquest punt no semblaria important seguir amb la intriga, perquè ja hem copsat que tot plegat és un entretingut joc sense misteri. Però Marcel Borràs i Nao Albet volen anar fins al final i s’empesquen un segon acte que comença amb un fals col·loqui final per, tot seguit, aixecar un altre cop el teló. Les escenes següents omplen el temps sense aportar res més que píndoles performatives en la línia de Rodrigo Garcia, aportacions que són les que encoratgen un públic de joves espectadors. Un segon acte del qual se salva la cirereta final amb pólvora i un últim gir argumental, però que en cap cas justifica les més de tres hores de funció. Com tampoc trobo justificació en el fet que els subtítols, més del 90% del que s'hi diu, siguin escrits en castellà. Cal celebrar, però, la bona direcció d’un repartiment de qualitat i entregat al joc.