Música

Mala Rodríguez: "Quan tries el camí més difícil, o et mates o en surts molt enfortida"

L'artista andalusa publica el disc 'Mala', un títol lacònic per a "un nou començament"

María Rodríguez (Jerez de la Frontera, 1979), Mala Rodríguez per a l'art, ha arribat a la desescalada publicant el disc Mala (Universal). Han passat set anys des de l'àlbum anterior, Bruja, i en tot aquest temps la Mala, Premio Nacional de músiques actuals 2019, ha anat lligant el seu hip-hop característic al present mitjançant el trap i el reggaeton. Tot plegat conflueix en un disc amb una portada que ella mateixa descriu com a "supericònica".

On has passat el confinament?

A casa, a Barcelona.

¿I has escoltat molta música aquests mesos?

Sí, per fer gimnàstica, per tot. Aquests mesos m'han anat molt bé per escoltar música, perquè a més havia d'acabar les mescles del disc. Vaja, que me n'he atipat. He estat escoltant bastanta música, sí.

Durant el confinament, has penjat a les xarxes els teus exercicis de gimnàstica. ¿Com se't va ocórrer fer els vídeos i compartir-los?

Doncs perquè soc random... Necessito fer molt esport perquè si no em poso supermegagrassa. I quan faig exercici em sento superbé. Anava fent els exercicis i alguns dies em connectava amb les cosines i amb la mare i els fèiem plegades. Així que vaig decidir compartir-ho amb tothom perquè la gent també es motivés. Amb les meves cosines em passa que, si veig que estan fent exercici, em motivo i en faig jo també. ¿No et passa a tu? És divertit, perquè fent exercici amb la música comparteixo la música que escolto i els exercicis que faig. És com compartir un tros de mi quan estic sola. Per això serveixen les xarxes, per mostrar alguna cosa teva i per trencar la barrera de la timidesa compartint coses.

A les xarxes ja fa temps que et mostres amb molta naturalitat i molt pròxima a la gent que et segueix.

És que soc així. Cadascú és com és. Qui és graciós és graciós, i qui vol ser forçosament graciós... Mira, col·lega, jeu perquè no fas cap puta gràcia. Quan tu ets tu la gent ho veu, i això és el més bonic.

¿El disc Mala és la culminació de tot el que has explorat en les cançons que has anat publicant des que va sortir Bruja el 2013?

Després de Bruja vaig estar un temps bastant perduda. Després em vaig posar a fer cosetes amb Steve Lean, em vaig mudar, vaig tenir una filla... No crec que Mala en sigui la culminació, simplement és la foto que tinc per ensenyar ara. Les cançons són sobre el que visc i totes tenen a veure amb el present. Sento que, efectivament, he fet un llarg camí des que vaig començar, però també sento que això és un nou començament. Per això he titulat el disc Mala, perquè sento que és com un reset. I a les cançons d'aquest àlbum hi ha de tot, un munt de coses que totes són jo ara. És la mirada que tinc avui i m'agrada perquè em trobo molt bé amb mi mateixa, em sento més forta, més pesada, i això m'agrada. M'agrada poder compartir això que tinc ara amb la gent.

Quan vas publicar Bruja comentaves que un disc és un estat d'ànim. Quin és l'estat d'ànim de Mala?

Aquest és estat bèstia, estic berraca. Imagina-t'ho, quan vaig treure el primer disc fa vint anys, Lujo ibérico, estava molt primeta. I quan algú em pregunta com he canviat en aquests vint anys, sempre dic: "Doncs justament peso vint quilos més". I m'hi trobo molt bé, de debò, sento que estic molt forta. No dura, perquè les coses dures es trenquen. Estic forta.

Al llarg de la teva carrera has fet servir moltes expressions relacionades amb el joc, i en aquest disc hi tornes: " Tema delicado, jugar sin conocer el juego", dius a Like, fent una picada d'ullet a Con diez o con veinte, del teu primer disc. ¿Has arribat a conèixer el joc de la música o encara hi ha coses que et sorprenen?

Crec que el conec. No diré que ho sé tot, però... Sí, sí que el conec. I la picada d'ullet d'aquesta cançó és com dir que som aquí novament, però amb vint quilos més.

I amb més experiència i menys prejudicis, encara que tu tampoc has tingut mai gaires prejudicis.

El temps és bo perquè t'ensenya. Jo m'he donat molts permisos per ficar-me en embolics, per ficar-me de peus a la galleda, per provar coses, per fotre'm patacades. Llavors, quan tries el camí més difícil, el camí amb més pedres, o et mates o en surts molt enfortida. I és evident que a mi m'agrada més aquest camí.

"Quan jo volia cantar em fixava en com ho feia Lole Montoya, la mirava com s'asseia, com obria la boca".

¿Com veus el camí de la teva veu? En el disc nou hi ha el teu flow de hip-hop més dur, la veu més melòdica de l'R&B i tots els jocs característics de les músiques urbanes actuals.

Em sento molt bé amb la meva projecció vocal. Tot té a veure amb el teu cos. Quan jo volia cantar em fixava en com ho feia Lole Montoya, la mirava com s'asseia, com obria la boca. M'hi fixava quan anava a les penyes o a algun concert de flamenc. Tot era mirar com es col·loca cadascú, i crec que té a veure amb el teu cos, amb com et sents, amb la manera com projectes tot allò que tens dins. Això ho he après a poc a poc, perquè no vaig anar a classes de cant. Ha sigut un treball autodidacte del qual em sento molt orgullosa, perquè tot té a veure amb aprendre, mirar, observar, amb conèixer-te a tu, amb mirar-te dins. Per què no puc obrir el pit? Com puc fer-ho? Ha sigut molt bonic i crec que avui tinc molts trucs que puc utilitzar. Puc fer servir moltes cartes.

Cartes com les que jugues a Antes de todo aquello i Mami, que són dues cançons una mica diferents a la resta de disc però en què segueixes sent tu al 100%.

Sí, és bonic poder fer cançons sense cap prejudici. Tots els músics haurien de poder explorar. Entenc que quan fas alguna cosa que et diverteix molt no vulguis deixar de fer-ho, però també és divertit entendre que hi ha molts vestits diferents per posar-te i que pots jugar amb tots. Donar-te aquesta llibertat també és ric.

Què li ha semblat la cançó Mami a la teva mare?

Es va emocionar. Però és que ella a més de ser la meva mare és la meva amiga, i entén que jo també sóc mare i que també hi ha una lectura crítica a la cançó. No es queda només en la cosa emocional. I em veu també com la Mala, perquè la meva mare és la meva fan numero u. Vull dir que no només em veu com la María, sinó que em veu com a artista. Sempre m'ha donat consells molt bons. L'estimo molt.

El disc inclou bastantes col·laboracions: Cecilio G. a Pena, Lola Índigo a Problema, Guaynaa i Big Freedia a Dame bien... Què buscaves en cada cas?

Reflecteixen el meu univers. El  Cecilio és la pedra angular de totes les músiques que han sorgit a Espanya a partir del 2013. Ell va començar amb tota aquesta moguda, amb els sons del trap i amb tota aquesta nova onada. Per a mi és una referència molt important. A més, me l'estimo molt, el respecto molt i em sembla un tros d'artista. La Lola és una gran estrella. L'admiro perquè ha lluitat molt, perquè és genuïna, perquè tot el que canta ho viu, i també s'acosta al meu món, al meu espectre i és molt divertida. I Guaynaa representa els artistes internacionals que avui dia estan movent la cultura de la música urbana. Hi tinc molt bona amistat, el respecto moltíssim i, a més, és superculte i té molt sentit de l'humor. I tenir a Big Freedia a la mateixa cançó que Guaynaa era un gest de complicitat a tota la cultura del twerk, i concretament del bounce, que és l'origen del twerking. És com una classe d'història. De fet, Guaynaa no sabia qui era Big Freedia, i li va explotar el cap quan ho va saber. Tot el twerking va començar a la comunitat gai de Nova Orleans, una bogeria. Va ser molt bonic col·laborar-hi. Són joies, i tot té sentit perquè forma part del meu món.

Per cert, vas veure el Cecilio entrant al Sónar de l'any passat muntat a cavall?

Sí, i tant! És el nou don Quixot.

¿Com t'imagines el teu primer concert després del confinament?

Serà increïble. Ja s'està parlant de tornar a fer xous en sales i em ve molt de gust, perquè si la gent pot anar en metro per què no podem fer xous en sala? Espero que després de la pandèmia no ens convertim en una societat paranoica i traumatitzada, perquè està sent una mica dur, una mica extrem. A veure si podem tornar una mica de pell a tot aquest assumpte.

Parlant de pell, què vols expressar amb la portada del disc, en què apareixes en una aula buida, asseguda en una cadira d'esquena, nua i amb les cames obertes?

M'hi veia així, en una aula d'art sent pintada, interpretada. Tota l'estona he tingut al cap la idea de la pintura, de l'oli. Jo em veia com a model, com algú que s'exposa totalment. I una dona que s'obre de cames és un símbol en si mateixa. M'agradava fer servir aquesta imatge com a símbol. També entenc que té moltes referències. D'una banda, estic en un entorn cultural on s'està fent art, on s'aprèn. Soc davant d'unes persones que m'interpretaran com els doni la gana. Hi haurà gent que entrarà a l'aula i gent que no hi ha anirà. I, de l'altra, és una picada d'ull al fet que he creat una escola.

¿Com si estiguessis fent una classe magistral?

Sí, hi ha lectures molt boniques. Aquesta portada té molta força. D'acord, n'hi ha que diuen: "Oh, que sexi, és una paia oberta de cames". Sí, però, fill, hi ha molta profunditat en aquesta imatge i sobretot em sembla que és supericònica, una cosa que es trobava a faltar en les portades dels discos. M'agradava la idea de tornar a fer una portada ben icònica.