Música

L'esgarrapada elèctrica de Manel

El quartet barceloní confirma el canvi de so durant l'assaig obert al públic que va oferir divendres a la sala NAUB1 de Granollers

Manel han estat assajant durant cinc dies a la sala NAUB1 de Granollers el repertori de la gira que arrencarà oficialment el 23 de maig al Festival Primavera Sound. Aquest entrenament a porta tancada va culminar aquest divendres amb un assaig general obert al públic del qual es desprenen dues evidències. La primera és que les guitarres elèctriques i una tímida actitud rock comencen a esgarrapar el folk. La segona té a veure amb la tria del repertori que defensaran als festivals, perquè el concert va tenir dues parts ben diferenciades. La principal, d'una hora de durada i trezte temes, se centra en el nou disc i només incorpora tres cançons de treballs anteriors: 'Boomerang', 'Benvolgut' i 'Al mar'. Si no canvien molt les coses, aquest serà el bloc que tocaran aquest estiu, tot i que també pot passar que recuperin alguna de les sis cançons que a Granollers van concentrar en el bis del concert: tres d''Atletes, baixin de l'escenari!' ('Fes-me petons', 'Ja era fort' i 'Banda de rock') i tres peces antigues ('El gran salt', 'La cançó del soldadet' i 'Ai, Dolors').

El quartet barceloní va començar l'actuació gairebé a mitjanit davant d'unes 900 persones, i amb una lectura més elèctrica de 'Vés, bruixot!', pràcticament una declaració de les intencions sonores dels Manel del 2013. També l'actitud escènica va ser un pèl diferent, amb un Guillem Gisbert mes rampellut que, això sí, va xerrar poc amb el públic més enllà d'algunes paraules de cortesia. La intensitat va baixar amb 'Deixar-te un dia' i 'Ai, Yoko', encara poc sòlides en directe, i va tornar a pujar amb una 'Boomerang' amb més empenta rítmica. Aquí la posada en escena es va enriquí amb la llum de quatre barres grogues que donaven un aire als anys 80.

A 'A veure què en fem' la guitarra acústica de Gisbert va sonar prou estripada perquè la cançó funcionés com a pòrtic de la part més reeixida de la nit. Després les dues guitarres elèctriques van assenyalar el camí cap al folk-rock que agafa "Desapareixíem lentament', una de les peces que més creix en directe. És com si aquella dicotomia entre barbaritat i tendresa que cantaven a 'Ai, Dolors' es decidís a favor de la primera. Això va ser molt evident a 'Mort d'un heroi romàntic' i 'Imagina't un nen', sobretot en els compassos finals, que és quan el grup va sonar amb més vigor, molt ben recolzat en la secció rítmica (Martí Maymó i Arnau Vallvé) i amb Roger Padilla i Gisbert esprement les guitarres. No és que de sobte s'hagin convertit en els Ramones, esclar, però l'aposta deixa poc espai per a la tendresa, i fins i tot la manera de cantar de Gisbert sembla més crua. Tota aquesta part, que va continuar amb 'Quin dia feia, amics...' i 'Al mar', va ser com una bona etapa del Giro: amb nervi i la sensació que podien passar coses. I com només es veu en les proves ciclistes realment memorables, els Manel van fer que passessin unes quantes coses a 'Un directiu em va acomiadar' i 'Teresa Rampell', dues cançons que efectivament lliguen bé dalt de l'escenari, i que, vista la reacció del públic, ja són les que més impacten juntament amb 'Mort d'un heroi romàntic'.

Pel que fa al ritual gestual, en aquest assaig amb públic no hi va haver cap intent coreogràfic i amb prou feines algun somriure. De fet, Gisbert va transmetre massa seriositat i tot, potser fruit de la concentració o, com va passar a 'Mort d'un heroi romàntic', potser perquè és el que demana la nova bastida sonora.

El bis, en canvi, no va funcionar tan bé. I tot fa pensar que les sis cançons que van tocar, massa condicionades pel to acústic, seran descartades en el festivals, tret que no vulguin prescindir d''Al mar' o que intentin incorporar 'La cançó del soldadet', que a Granollers va adquirir una força nova. A més, l'execució de 'Ja era fort' va ser maldestra i desajustada. Ja ho deien ells mateixos que aquesta cançó havia passat per massa arranjaments diferents, i sembla que en directe no troben el més adient. Millors resultats van obtenir amb 'Fes-me petons', ben conduïda per la veu de Padilla, i amb 'El gran salt', l'únic moment en què va sonar un instrument, l'harmònica, que no fos guitarra, baix o bateria. Sí, ja no hi ha espai per a l'ukelele en aquest format de directe, i les línies de teclat les assumeixen les guitarres. Quedarà el dubte sobre què en faran, de 'Banda de rock'. Divendres la van triar per tancar el concert, una decisió lògica perquè és una balada que té poc encaix amb la resta de cançons del nou disc i que per tant només pot servir per obrir o per tancar. Per cert, tan aviat com els quatre Manel van desaparèixer de la NAUB1, el DJ va fer sonar 'Me llamas', la cançó de José Luis Perales que, com la Teresa Rampell, surt de casa buscant amor. I abans del concert hi va sonar 'Subterranean homesick blues' de Bob Dylan.

EL REPERTORI DEL CONCERT A GRANOLLERS

Vés bruitot!

Deixar-te un dia

Ai, Yoko

Boomerang

A veure què en fem

Desapareixíem lentament

Mort d'un heroi romàntic

Imagina't un nen

Quin dia feia, amics...

Al mar

Benvolgut

Un directiu em va acomiadar

Teresa Rampell


(BIS)

Fes-me petons

Ja era fort

El gran salt

Ai, Dolors

La cançó del soldadet

Banda de rock