Publicitat
Publicitat

Manuel Huerga ensenya una ciutat tridimensional

El realitzador filma en un fals pla seqüència ‘Barcelona, la Rosa de Foc’

Manuel Huerga va començar a rodar fa dos anys el que aleshores es titulava BCN3D. Volia fer “una city symphony del segle XXI”, rememorant l’eco de pel·lícules com Berlín, simfonia d’una gran ciutat (Walter Ruttmann, 1927), L’home amb la càmera (Dziga Vèrtov, 1929) i sobretot el curtmetratge Barcelona en tranvía, un curtmetratge dirigit Ricardo de Baños l’any 1908. Ahir aquell projecte es va fer realitat, i la pel·lícula, ara titulada Barcelona, la Rosa de Foc, es va preestrenar als cinemes Cinesa la Maquinista de Barcelona, tot i que l’estrena oficial serà en una data encara per determinar del 2015. De fet, un dels objectius de la productora Mediapro és que el film es pugui veure al maig al Festival de Canes.

Dos anys després, l’esperit inicial no ha canviat, perquè, de fet, recupera una vella aventura que no es va poder fer. L’any 1992 Huerga “ja ho tenia al cap” quan va plantejar-li a Pasqual Maragall fer un documental sobre Barcelona en pla seqüència i amb tecnologia Imax. Ara han canviat les eines tecnològiques, i ha pogut tirar endavant un homenatge a la ciutat amb vocació de ser contemplat arreu del món. “Era inevitable mostrar Gaudí, però volia retratar una Barcelona més real. No són postals típiques, i en la mesura del que sigui possible hem intentat fugir del bus turístic i el narrador no es dedica a dir què hi ha a la dreta i a l’esquerra”, explica Huerga, que assegura que les imatges, amb una resolució que el director compara amb les de superproduccions com El hòbbit, reflecteixen “una Barcelona en la qual nosaltres ens podem sentir identificats”.

El que veu l’espectador és un viatge filmat en 3D i muntat com si fos un sol pla seqüència que va de la Rambla i el Palau de la Música a Mercabarna i Collserola, de la Diada del 2012 a les festes de Gràcia, de l’Ateneu de 9 Barris a la Sagrada Família, i encara més enllà, fins a la Mina i el Sincrotó Alba.

Guardiola, Serrat, Allen i Abidal

Barcelona, la Rosa de Foc segueix uns personatges de ficció les històries mínimes dels quals fan de fil conductor d’un relat que s’endinsa en la ciutat segons un guió de Lluís Arcarazo. Parlen sobretot les imatges i la música de Micka Luna, però també les veus en d’uns narradors especials: Pep Guardiola en la versió en català, Joan Manuel Serrat en la castellana, Woody Allen en l’anglesa, el futbolista Éric Abidal en la francesa, l’actor Daniel Brühl en l’alemanya, l’actriu Rinko Kikuchi en la japonesa i l’arquitecta Benedetta Tagliabue en la italiana. “Dins d’un text comú, cada narrador personalitza i parla de la seva relació amb Barcelona”, explica Huerga.

Al director barceloní li agradaria que la pel·lícula “ajudés a recuperar un cert sentiment de col·lectivitat, que fem una mica de pinya i recuperem la confiança en Barcelona, una ciutat que ens ha donat tant”. Aquesta col·lectivitat perduda és la que evoca la Rosa de Foc, l’apel·latiu que sobretot els anarquistes nord-americans feien servir per referir-se a la força revolucionària d’aquella Barcelona de principis del segle XX que es movia entre la convulsió i la utopia.

El rodatge en més de cent localitzacions aplega, segons Huerga, “la Barcelona que tothom coneix, la que surt a les guies, però també la ciutat que no hi surt, una ciutat plena de racons insòlits”.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT