Marco Bellocchio, de l'anarquisme radical a l'entesa

BARCELONA.A finals dels 60 i principis dels 70 els primers títols de Marco Bellocchio van fer esclatar les anestesiades retines dels espectadors. El cinema d'aquest italià atacava institucions com la família ( Amb els punys a les butxaques , 1965), l'escola ( En el nom del pare , 1971) i l'exèrcit (Marxa triomfal , 1976). No encaixava ben bé en els patrons del cinema polític de l'època, però alhora no podia ser més polític: personatges nihilistes, arguments radicals... "Seria patètic intentar repetir la jugada avui -afirmava Bellochio aquesta setmana a la Filmoteca-, per a mi s'ha acabat l'anarquisme d'aquelles pel·lícules. Fa molts anys que vaig decidir que la victòria no podia passar per sobre del cadàver del meu enemic".

Amb un aire d'afable professor universitari i mirada cansada, Marco Bellocchio (Piacenza, 1939) va presentar dijous a la nit Bella addormentata , estrenada a la Mostra de Venècia i encara sense distribució al nostre país. La projecció va servir com a tret de sortida per a la retrospectiva que fins al 30 de novembre la Filmoteca dedica al cineasta, un recorregut per una obra hereva del nou cinema italià de Pasolini i marcada pel compromís social i la rebel·lió que, en el decurs dels anys, ha trobat un nou camí per expressar la ràbia contra una societat que no li agrada tal com és. "Encara sóc un anarquista, però no un que tira bombes o dispara trets, sinó un que s'enfronta a la societat i la qüestiona", diu Bellocchio.

Fugint del manifest

Bella addormentata és un bon exemple de l'evolució del cineasta. El film aborda un episodi del 2009 que va dividir Itàlia en dos bàndols enfrontats: el cas de l'Eluana Englaro, una noia que feia disset anys que estava en coma vegetatiu i a qui, amb el permís d'un jutge, el seu pare va retirar l'alimentació artificial perquè morís en pau. En lloc de fer un seguiment en primer pla de la tragèdia de l'Eluana, Bellocchio passa revista a la fractura social provocada pel cas a partir de tres històries inventades que protagonitzen un metge i una addicta a l'heroïna, un senador de Força Itàlia i la seva filla i una mare integrista d'una filla en coma.

En temps d'indignació, potser algú s'esperava un film més emfàtic, un atac directe contra la demagògia de l'aparell conservador italià. En comptes d'això, Bellocchio es fica en la pell de personatges en els antípodes del seu propi pensament polític. "És que volia fer un pamflet", explica el director. "A la pel·lícula hi ha una sèrie de personatges amb idees molt diverses, però la meva posició laica és molt precisa. No és qüestió de ser equidistant, però sí precís i tolerant respecte a gent que té posicions diferents de la meva".

Per a Bellocchio el drama de l'Eluana no es pot reduir al tema de l'eutanàsia, sinó a "la llibertat de gestionar la pròpia vida i la pròpia mort". "El film diferencia clarament entre l'eutanàsia i l'assumpció de la mort voluntària, i aquest és un tema que divideix fins i tot els catòlics. De fet, molts catòlics s'han apropat al film amb esperit obert", continua.

Isabelle Huppert, diva

La presència més destacada del repartiment de Bella addormentata és Isabelle Huppert, la mare ultracatòlica que obliga les minyones a resar amb ella per la salvació de la seva filla. "És un personatge tan extrem que necessitava una gran actriu perquè fos creïble -assegura Bellocchio-, i la fredor aparent d'Isabelle Huppert també li anava molt bé". El director confirma que la fama d'actriu exigent que té Huppert és merescuda. "Té una particular obsessió per la manera com se la il·lumina -revela Bellocchio-. Aquesta fixació per la bellesa és molt comprensible en les actrius d'una determinada edat, és molt humà, així que ho vam superar sense problemes".