MEMÒRIA HISTÒRICA

“Mare!... mare!...”: Les veus literàries de la Batalla de l’Ebre

Lluís Ferran de Pol i Francesc Grau Viader van ser escriptors i soldats que van novel·lar l’experiència personal a les trinxeres, però fins ara el seu relat i testimoni ha tingut poc impacte social

“Aquells soldats -aquells jovenets- s’estaven quiets, amb paraules o amb engrunes de mots als llavis, amb aquells grans ulls d’infant abandonat. Només un d’ells -de dilatades pupil·les agitades i plenes de terror- cridava sense parar, com un tic, com una obsessió, com la paraula última que volgués passar pels seus llavis ressecs: Mare!... mare!... mare!... Estava ferit al ventre”, escriu Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar, 1911-1995) al relat Un de tants, inclòs al volum homònim publicat per Club Editor.

Lluís Ferran de Pol, Agustí Bartra amb L’arbre de foc (Adesiara) , Francesc Grau Viader amb Dues línies terriblement paral·leles -que Club Editor acaba de reeditar- o Ferran Planes amb El desgavell (Club Editor) van ser escriptors i soldats: van convertir en relat literari l’infern que van viure. El testimoni de Ferran de Pol i Grau Viader de la Batalla de l’Ebre és descarnat, esfereïdor, perquè l’enfrontament que va marcar el final de la Catalunya republicana va ser sobretot una carnisseria de cossos joves. Però ¿ens ha arribat el seu testimoni literari? ¿Empatitzem amb el llegat dels vençuts, els que no estan representats al monument franquista de Tortosa?

Josep-Vicent Garcia i Raffi és doctor en Filologia Catalana i va dedicar la seva tesi doctoral a Ferran de Pol: “Em va impactar molt Un de tants perquè el meu pare havia estat a la Batalla de l’Ebre però no en va parlar mai. Vaig voler conèixer Ferran de Pol i vam parlar durant hores, em va explicar tot el que el meu pare no m’havia dit. Encara li feia molt de mal recordar tot el que havia passat 50 anys enrere -recorda-. Ferran de Pol tenia previst escriure un llibre sobre la Batalla de l’Ebre, s’havia de dir L’Ebre passa per les nostres vides, però no el va arribar a fer mai”.

El doble silenci

Garcia Raffi creu que hi ha un doble silenci, el silenci dels vencedors que imposen el seu discurs i el silenci dels vençuts: “ La guerra, durant molts anys, va ser un tabú. Hi havia por de dir que eres del bàndol republicà. Es volia evitar recordar el dolor, no es verbalitzava. És a partir dels anys 70 i 80 que comencen a reeditar-se textos memorialístics”. Malgrat que les generacions actuals comencen a rebre aquesta part de la memòria, Raffi creu que encara hi ha un cert franquisme sociològic: “Si es decideix conservar certs monuments és que no hi ha consciència que això fa mal a molta gent. No es fa l’esforç de posar-se a la pell de l’altre. A Espanya s’oblida fàcilment i s’oblida amagant. Hi ha el testimoni escrit, però no hi ha plaques que recordin els morts republicans o les dones que van ser preses”.

Club Editor acaba de reeditar Dues línies terriblement paral·lele s de Francesc Grau Viader. Ferran de Pol va anar a la guerra com a oficial d’artilleria, era advocat i ja havia guanyat el premi Narcís Oller de la Generalitat al millor conte en català per Tríptic (el sàtir-el frare-la donzella). En canvi, Grau Viader era un soldat adolescent que va reescriure el seu dietari més de trenta anys després de la batalla. Publicat per primera vegada el 1978 a Pòrtic, Dues línies terriblement paral·leles és una de les obres pioneres de la literatura autobiogràfica de la Lleva del Biberó.

Relats antibel·licistes

Als anys 70, poc després d’haver complert els 50 anys, Grau Viader va voler visitar els escenaris de la Batalla de l’Ebre amb un company de lleva, un fill i un nebot. “Es van aturar en cada un dels espais viscuts per parlar amb veïns i testimonis. Van identificar els llocs. Van localitzar les posicions que van marcar les dues línies terriblement paral·leles ”, escriu l’historiador Agustí Alcoberro. Amb tot aquest material, memòria personal i records induïts, va escriure el llibre. El seu és un relat antibel·licista. “ Quan la ironia no val, quan l’autor ens remet a situacions massa doloroses, sempre queda el recurs de l’autocensura”, apunta Alcoberro. Grau Viader explicita el silenci: “No voldria entrar en detalls del que va succeir durant el combat. He deixat de narrar -per una inevitable sensació que m’avergonyeix només de pensar-hi- dos afusellaments que vaig ser obligat a presenciar”, escriu. El seu relat és premonitori: “Fotran mal; cometran barbaritats. Hi ha set de venjança, i com que els peixos grossos se’ls han esmunyit s’esbraven amb el xanguet”.

“La literatura de guerra no ha deixat empremta en el nostre imaginari”, diu Marta Marín-Dòmine, directora del Center of Memory and Testimony Studies de la Wilfrid Laurier University d’Ontario. “No hi ha gaires relats literaris que parlin de la guerra, ni d’un bàndol ni de l’altre. Els vencedors es projecten com els herois però sense parlar dels morts. I hi ha la complexa psicologia dels vençuts. Alguns s’avergonyeixen d’haver perdut la guerra i la majoria no escriuen de manera immediata, sinó que ho fan dècades després. Quan escriuen hi ha els filtres de la memòria i la voluntat de transmetre. I hi ha un desig molt gran de reconciliació”, afegeix. A les novel·les passa d’esquitllentes que va ser una guerra ideològica, que els republicans combatien el feixisme: “Es presenta com una guerra absurda, i no ho va ser. Eren dues ideologies que volien crear un home nou. Però com a vençut, ¿com escrius sobre una cosa que s’ha demostrat que va ser inútil? Qui t’escoltarà si ets del vençuts, dels que creies en una revolució que va acabar amb derrota?” Marín-Dòmine no és optimista: creu que el record cada vegada s’esvairà més perquè la distància es farà més gran.

“Durant molt de temps hi va haver un vel de silenci per la proximitat temporal”, opina Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. “Hi ha, però, una literatura molt potent, i és una llàstima que no es conegui més”. Borràs no creu que els testimonis silenciïn part de la història: “Escriuen perquè no s’oblidi, tenen la necessitat col·lectiva de transmetre allò que van viure. És un exercici dolorosíssim, però no crec que escatimin coses -assegura-. És injust que no es conegui més aquesta misèria moral que va viure el país, perquè el silenci mai porta res de bo”.

El poeta i traductor  Arnau Pons creu que també hi ha un problema sobre com llegim els textos: “Hi ha una manca de sensibilitat. Quan els estudiants s’enfronten als textos no empatitzen amb la història, la veu de l’altre no els arriba, no hi ha debat”. També es queixa que molts relats no s’han reeditat. Cita, per exemple, Diari d’un refugiat català, de Roc d’Almenara (pseudònim d’Emili Sabaté), que narra la història d’un soldat denunciat per la seva padrina quan intenta fugir, o Ombres entre tenebres, de Manuel Valldeperes. “En països com França hi hauria més debat. Certs llibres, per la seva singularitat, provocarien corrues d’articles a favor i en contra”, diu.

La memòria republicana és poc visible, mentre que tot allò que va veure Grau Viader quan es van endinsar a les terres conquerides pels franquistes no se n’ha anat del tot: “Pels carrers de Flix eren ben visibles, encara, els emblemes a les façanes i les restes d’una propaganda totalment diferent de la que nosaltres havíem contemplat fins aleshores. Una propaganda que anava encaminada a glorificar la figura del dictador”.

Les últimes lectures al teatre i al cinema

L’homenatge de Lluís Pasqual

In memoriam. La quinta del biberó recuperarà el testimoni d’alguns supervivents i retrà homenatge a la Lleva del Biberó. Quan va presentar l’obra, que s’estrenarà al festival Temporada Alta i es podrà veure al Teatre Lliure a la tardor,  Lluís Pasqual va explicar que té una quantitat de material ingent: “No ho van explicar als fills, però sí als néts, i aquests han escrit llibres i dietaris”, va dir.

‘Incerta glòria’ al cinema

El maig passat Agustí Villaronga va començar el rodatge d’ Incerta glòria, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Joan Sales que s’estrenarà el 2017. Una fita complexa. “Les disquisicions filosòfiques i religioses les hem tret, perquè creiem que en el món contemporani no estan tan presents, i hi hem deixat les sensacions dels personatges, joves que veuen truncades les seves vides, els seus ideals i ganes de viure”, va dir el director.

Més continguts de