La nit que Maria Bohigas va ballar un sirtaki

BarcelonaHi era tothom. És una manera imprecisa però certa d’anomenar la quantitat i diversitat de parròquia del món editorial que va convocar la celebració dels 60 anys de Club Editor als baixos de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona –el nom sembla una ironia, però no–. Una estesa de títols amb les cobertes llampants, de l’etapa històrica del segell de Joan Sales i de la represa, junt amb Maria Bohigas, saludava els convidats. Hi havia escriptors, traductors, llibreters, agents literaris, responsables de les administracions i entitats del sector, periodistes, editors (i aquí hi havia el bo i millor de cada casa, Edicions de 1984, L’Altra Editorial, Anagrama, Random House, Proa, 62, Males Herbes, Minúscula, Asteroide i un enorme etcètera perquè és impossible encabir-los a tots). Veient aquesta capacitat magnètica de reunir el sector, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, comentava de Club Editor que representava "un model editorial molt interessant". I el director de L’Avenç, Josep Maria Muñoz, feia broma dient que ell també feia 60 anys enguany: "60 anys és molt per a una editorial però no tant per a una persona".

Semblava que Maria Bohigas l’hagués sentit, perquè va començar el seu discurs –irreverent, esmolat, punxegut, agraït i divertit alhora– explicant per què feien la festa pels 60 anys i no la van fer pels 50. Aleshores l’únic llibre inèdit que havien publicat havia estat el volum de cartes Rodoreda-Sales. El 2010 van tornar a publicar un autor viu, Marc Cerdó, mallorquí com alguns històrics de l’editorial (Blai Bonet, Llorenç Villalonga o Guillem Frontera), va recordar Bohigas, que va celebrar ser "una mena d’ambaixada sense voler de les Illes". Aquesta primera novel·la de Cerdó es titulava 'Males companyies'. Un nom "profètic" que va estirar per agrair el paper dels "comandants de les primeres batalles d’aquesta editorial en la nova era", Josep Cots, d’Edicions de 1984, i Oriol Serrano, "el Rolls Royce de la distribució a Catalunya". Més agraïments: a l’equip que dona forma als llibres (Ángel Uzquiano, Guillem Rierola, Maia Conesa i Xavier Valls, a més d’Alejandro Dardik, "l’altre editor d’aquesta casa", l’autor de les tintes originals que apareixen a les guardes de tots els llibres).

Del nou catàleg, Bohigas va destacar les tres escriptores que ara feien companyia a Rodoreda com a "santa patrona de sempre" de l’editorial: Alice Munro, Víctor Català i Eva Baltasar. "Personalment jo no tenia gaire idea de com era Catalunya quan vaig començar a fer llibres en català, és real", va admetre. En aquells inicis, va passar "bastant de temps" en què dirigir-se "al públic va ser un esport que consistia a reunir tot el vigor, la convicció i l’entusiasme per estampar-se contra el públic igual que contra una paret". "L’esport de la paret un bon dia es va acabar i un dia el Cots de la Documenta –que també hi era– ja no va mirar a través meu com si fos transparent quan li parlava de l’última novetat", va revelar, cosa que va provocar les rialles còmplices del públic. I ho va aprofitar per referir-se als "oasis on es cultiva la vida literària" en què s’han convertit les llibreries i per criticar les retallades econòmiques i polítiques que ha patit el sector (la reducció d’hores d’ensenyament de la literatura catalana als instituts o la desaparició de "tantíssimes biblioteques escolars"). Un paral·lelisme electritzant: "Els 300.000 euros en concepte d’ajut a la traducció de la Generalitat" al llarg del 2018 "són el que costen dos autobusos elèctrics a l’Ajuntament de Sabadell".

Flamant Premi Nacional de Cultura, Bohigas va agafar-se a les paraules d’Eugènia Broggi (L’Altra Editorial), remarcant que com a editora "un llibre t’ha de tocar la fibra", i va fer parlar Joan Sales, que en una carta entusiàstica del 1961 a Joan Benguerel li deia, arran de la impressió d''Els germans Karamàzov': "Ara estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible". "A celebrar que ens dediquem a un vici encara no condemnat per la sanitat pública. Tot arribarà. I llavors entre tots continuarem el combat", va ser el colofó desenfadat que hi va posar la neta. I després els poetes i rapsodes Joan Vigo i Sito Subirats van llegir fragments de 'La mort i la primavera' i 'L’arrencacors', i l’editora, que abans havia convocat Kazantzakis, es va afegir a ballar una dansa grega que, entre la vibració general, a molts va recordar l’eufòria d’un sirtaki encara que pròpiament no ho fos.