Música

Als peus de l'art de María José Llergo

La cantant estrena el disc 'Sanación' amb un concert extraordinari a L'Auditori

Naturalitat, musicalitat, coneixement, atreviment i generositat són cinc virtuts de María José Llergo. La cantant de Pozoblanco, que divendres va omplir la sala 2 de L'Auditori en la presentació del disc Sanación, té a més una expressivitat fora mira amb el vibrato i es mou en les escales altes amb una afinació prodigiosa. És una revelació, com ho va ser l'aparició de Sílvia Pérez Cruz, perquè com ella construeix un únic relat artístic integrant diferents elements, i tots els domina com si ningú més estigués capacitada per fer-ho d'aquesta manera.

"No vull que l’odi contamini el meu petit món artístic"

Flamenca sempre, Llergo imposa la seva personalitat en tot moment amb naturalitat, sense forçar la situació, i és aleshores quan es fa palesa la magnitud del desafiament artístic. Es transforma en cantant de soul, i entens que sempre ho ha sigut. Se cita amb la història del flamenc amb la naturalitat més agosarada, sense falsa modèstia ni demanar permisos que no calen, i és així, amb el magnífic guitarrista Marc López, com entoma allò que van cantar Lole y Manuel (la buleria Todo es de color a pèl, sense micròfons), la Niña de los Peines ( Al gurugú) i Camarón ( Nana del caballo grande). Llergo és la mà estirant el vestit quan canta per tangos (el cant en què ara com ara brilla més), la veu expressant tots els matisos del bolero Canción de las simples cosas i el puny tancat quan fa seva la consciència de classe dels versos Chicho Sánchez Ferlosio a Canción de soldados.

Tot plegat té sentit en una proposta l'eix de la qual són temes propis que defensa amb l'aportació electrònica del productor Carlos Rivera. Només la baixa per una tendinitis del guitarrista David Soler va impedir gaudir de la comunió que s'estableix entre la veu d'ella i la pedal steel d'ell. A canvi, sí que hi va participar la BEO Big Band dirigida per Claudio Marrero, al costat de la qual Llergo encara va créixer més, enlairada per l'imaginatiu arranjament d'Ismael Encina a El hombre de las mil lunas, lliurada a l'emoció del soul a El péndulo i portant el lament de Nana del Mediterráneo cap a l'arravatament del gòspel; aquesta última cançó, per cert, la va repetir en el bis, tornant al bis la naturalesa original: la repetició d'un tema per agrair l'aplaudiment del públic.

L'homenatge a i de Barcelona

Llergo va plantejar el concert com un homenatge a Barcelona, la ciutat on ha viscut gairebé sis anys. “Fa un any estava estudiant aquí dalt”, va dir recordant el seu pas per l'Esmuc, on va coincidir amb bona part dels músics que l'acompanyaven a l'escenari. Una tempesta barcelonina va inspirar-li la cançó La sombra, i és a Barcelona, enyorant la família des de la distància, on va escriure lletres com la de Niña de las dunas. Però al final el concert va ser un homenatge del públic barceloní a María José Llergo, rendit als peus del seu art. “Sento el vostre aplaudiment com l'abraçada més bonica del món”, va dir una cantant que s'emociona amb una naturalitat impossible d'impostar. Que duri mil anys.