Maria Rovira: “Catalunya hauria de tenir una companyia nacional de dansa”

BarcelonaDesprés de l’èxit de Carmina Burana l’any passat, Maria Rovira (Mataró, 1963) aborda un altre cim, el Rèquiem de Mozart, al Centre Cultural Terrassa els dies 19 i 20 d’octubre, i arriba amb el cartell de sold out penjat. Aquesta coreògrafa, ànima de la històrica Trànsit Dansa, continua avançant al capdavant de la Crea Dance Company i de la seva companyia, que compta amb el ballarí cubà Kevin Martínez -va ballar al film Yuli,que Rovira va coreografiar- i amb el fantàstic Javier Monier.

D’on neix la idea de coreografiar el Rèquiem de Mozart?

Després d’estar sis anys treballant a Colòmbia vaig tornar a Catalunya i em va entristir veure l’ambient tan mort. Companyies bones dels anys 80 i 90 -Nats Nuts, Lanònima Imperial, Ramon Oller- havien desaparegut. Volia tornar a començar a treballar amb una companyia i aleshores l’Adrià Fornés, director del Centre Cultural Terrassa, em va demanar que coreografiés Carmina Burana. Fins aleshores mai havia fet una feina així, i després de l’èxit de l’any passat em va proposar el Rèquiem de Mozart. Amb el Carmina m’ho vaig passar molt bé, i ara girarà per tot Espanya i potser també anirem a l’estranger, així que vaig tornar a acceptar el repte.

Com és la seva aproximació?

És una obra que sempre que l’escolto acabo trista. He vist moltes coreografies que ja se n’han fet, sobretot d’estil neoclàssic i la majoria són dramàtiques. Vaig voler imaginar que en realitat ballen en una altra vida. Cadascú és lliure de pensar si això és possible o no, però després de patir un problema del cor vaig tenir una experiència que m’ha inspirat aquesta visió del Rèquiem. En comptes de ballar amb el cos ballen amb les ànimes, ballen des de dintre...

Com va preparar la coreografia?

Vaig estar estudiant moltes danses de la mort, sobretot de l’època medieval, com la de Verges. Però també em vaig interessar per les danses indígenes de Colòmbia, les xineses i les japoneses, que quan es mor algú gran són alegres perquè consideren que aquella persona passa a una altra vida. A l’Índia es posen a terra mirant al cel. Així comença l’obra, amb uns ballarins que respiren i alcen els braços com si es toquessin l’aura. Per al Lacrimosa m’he inspirat en els moviments de l’ADN.

L’espectacle té la música en directe de l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Coral Cantiga i el Cor Montserrat.

És ben bé un privilegi i és gràcies a la Fundació Crea Dansa que podem fer aquesta mena d’espectacles. Són produccions petites, però aquesta mena d’apostes no s’havien fet mai aquí. Per a mi és un repte, perquè no pots fer sempre el mateix, cal anar buscant i treballant, de manera que cada peça tingui la seva personalitat.

Torna al Centre Cultural Terrassa, on fins fa poc hi havia el Ballet de Catalunya en residència. Què li sembla el conflicte laboral que hi ha hagut?

No he entès res. És típic d’aquí que quan es fa alguna cosa i funciona, si no és futbol, s’acaba trencant. Aquí hi ha molt d’anticlàssic, i això és absurd, perquè el clàssic és la base de la dansa. Jo vaig fer la carrera de clàssic a l’Institut del Teatre i quan van obrir la línia de contemporani hi vaig tornar, però, coses de la vida, no em van agafar. La mestra Alicia Pérez-Cabrero em va animar a tornar a França, i així vaig començar la meva formació internacional, que em va dur a París i després a Nova York, on vaig poder treballar amb Merce Cunningham i alhora descobrir el hip-hop que es ballava al carrer.

Quins projectes té entre mans?

Ara preparem la Novena de Beethoven per a Terrassa i, per al centenari del naixement d’Alicia Alonso, el 2020, estem preparant una gala d’artistes cubans amb la Fundació Crea Dansa que es podrà veure a Terrassa. Vaig treballar amb Alicia Alonso als anys 90, quan vaig fer peces per a la seva companyia.

Com veu la dansa a Catalunya?

Em sembla fantàstic l’interès que desperten els artistes emergents, però crec que la gent gran, amb un recorregut, també s’hauria de respectar, perquè aporta experiència. Catalunya hauria de tenir una companyia nacional de dansa i s’hi podrien fer moltes coses interessants, perquè hi ha coreògrafs i ballarins d’aquí arreu del món.