Literatura

Mark Haddon: "Volia escoltar la veu de la víctima de l'incest"

L'autor d'El curiós incident del gos a mitjanit viatja en el temps parlant d'abusos intrafamiliars

La nova novel·la de Mark Haddon (Northamton, Anglaterra, 1962)  El Dofí (Amsterdam/Salamandra), traduïda al català per Núria Parés, comença al nostre temps: una avioneta s’estavella i mata violentament tots els ocupants, a excepció d’una nena que viatja al ventre de la mare. La nena, a qui posen el nom d’Angèlica, es fa gran i el seu pare, enfonsat per la pèrdua de la seva dona, la tanca al seu particular castell i n’abusa. Un jove, Darius, la intenta salvar però després d’una baralla acaba fugint a bord d’un vaixell anomenat El Dofí. Quan es desperta, ja no és Darius sinó Pèricles, i ja no som al segle XXI sinó a la Grècia clàssica i en un mar ple de perills i aventures. No és l’únic temps al qual viatja Haddon: hi ha també una visita al Londres sòrdid de Shakespeare. Però, en el rerefons, sempre hi ha l'abús. L'il·lustrador, pintor, poeta i professor d'escriptura creativa va triomfar arreu del món quan va donar veu a un jove autista a El curiós incident del gos a mitjanit (2003). Va ser la seva primera novel·la adreçada al públic adult. Fins aleshores havia escrit contes infantils. Ara ha decidit encarar-se (literàriament) amb Shakespeare i venjar-se de George Wilkins. 


Escull com a inspiració Pèricles, príncep de Tir, una tragèdia que es creu que William Shakespeare va escriure el 1607 a quatre mans amb George Wilkins [un dramaturg mediocre, violent i misogin que a més tenia un bordell]. Per què precisament aquesta versió de la història d’Apol·loni?

L’editorial Hogarth Press va actualitzar algunes tragèdies de Shakespeare amb autors com Jeanette Winterson i Margaret Atwood. No tinc prou confiança en mi mateix per reescriure una obra mestra però sí que ho podia fer amb una obra que no fos gaire bona i que no tingués gaires de les peculiaritats que més admirem de Shakespeare: Pèricles, príncep de Tir és molt melodramàtica, no és versemblant, grinyola... i, per tant, em vaig sentir capaç de fer-ne una nova versió. A més, hi ha una injustícia en la versió de Shakespeare: la jove princesa de qui s’abusa només té dues línies i ni tan sols té nom. La utilitzen i després la fan fora d’escena. 

L’Angelica, la noia que és víctima dels abusos del seu pare multimilionari, al principi de la novel·la és fràgil i innocent. No pot encarar-se al pare i no pot fugir. No llegeix llibres infantils ni juvenils ni novel·les contemporànies, sinó clàssics. És la seva manera d’escapar-se?

No crec que llegir li serveixi d'escapatòria, en tot cas troba consol en la lectura. Si s'escapés a través dels llibres seria poc versemblant. No pots escapar-te d’una situació d’abús. El que fa que aquestes situacions siguin especialment terribles és que les víctimes queden atrapades, a vegades tota la vida. Angelica llegeix clàssics perquè som en una versió d’una obra de Shakeseperare, som en el món dels mites i dels clàssics. No he volgut utilitzar referències contemporànies perquè haurien pogut quedar obsoletes de seguida. 

Les seves novel·les anteriors se situen al nostre temps, parlen sovint de famílies que podem reconèixer fàcilment en el nostre entorn. Per parlar de l’incest i de l’abús, en canvi, viatja a diferents èpoques, algunes tan distants com la Grècia clàssica.

Les històries clàssiques m’obrien la porta a parlar de grans temes. I ho podia fer sense sentir que estava atrapat en la meva vida, en l’ara i aquí. Faig treball voluntari, he conegut víctimes d’abusos i també abusadors. És molt difícil escriure històries versemblants sense entrar dins la ment de les persones, sense intentar entendre per què actuen d’una manera o una altra. He entrat a la ment de l’Angelica però també a la ment del seu pare. 

Als clàssics acostumen a haver-hi monstres i herois però a la seva novel·la hi ha moltes zones grises.

He intentat que els meus personatges semblin reals, hi ha potser zones grises però sobretot hi ha incomoditat, complexitat. Volia escoltar la veu de la víctima de l'incest. Una veu que fins ara estava silenciada. 

A la novel·la no només dona veu a les víctimes sinó que també és molt present la reacció d’alguns suposats herois, que fugen o miren cap a una altra banda. 

A l’obra de Shakespeare, Pèricles abandona la filla del rei d’Antioquia [víctima de l’abús del pare]. El fet que aparegui algú que podria haver-la ajudat però que decideix abandonar-la és la part que més m’interessava. A l’obra de Shakespeare no hi ha cap judici moral sobre això. Pèricles viu mil aventures però no en sabem res més, de la filla del rei. Jo volia que la meva heroïna fos sempre allà. Moltes vegades no coneixem les històries reals de les víctimes. Per exemple, la versió que tenim de la Scheherezade de Les mil i una nits és molt infantil perquè l'original és molt més fosca. La violen cada nit. Està atrapada, com l’Angèlica, però continua explicant històries. Les històries poden donar un consol però en cap cas et salvaran la vida.  

A vegades al llarg de la novel·la es pot tenir la sensació que hi ha múltiples veus, com si les històries de diferents dones estiguessin connectades amb un fil. A vegades no és clar quines veus són reals i quines són al cap de l’Angèlica. 

Un dels grans avantatges dels escriptors és que poden fer el que vulguin, poden creuar tots els límits. M’agraden les novel·les del segle XIX en què s’expliquen grans aventures i m’avorreixen alguns llibres contemporanis en què tot és molt auster, minimalista. Em motivava fer una visita a Shakespeare i llançar el missatge que la veu de la princesa s’hauria hagut de sentir dalt l’escenari.

Tanmateix, el món contemporani té molta presència també al seu llibre. 

A vegades, si parles només del passat, pot ser fàcil oblidar que és real, que no és una peça d'un museu. L'abús sexual és real, passa, i molta gent el pateix.