Marlango abandonen l'anglès a 'Un día extraordinario'

BARCELONA.Durant vuit anys i quatre discos, Leonor Watling, filla de britànica i espanyol, s'ha estimat més la mare que el pare. Però ara deixa de banda l'anglès i canta en castellà les deu cançons d' Un día extraordinario (Universal), el nou disc del grup que comparteix amb el painista Alejandro Pelayo i el trompetista Óscar Ybarra. El canvi de llengua també comporta una nova sonoritat. "Som els mateixos fent el mateix -explica Pelayo-, però en canviar un element tan important en una cançó com el davanter centre, la lletra, que va cosida a la melodia principal, fa que canviï el joc de tot l'equip".

La metàfora futbolística il·lustra un viatge que tot just comença. La primera estació és un bar del desert on les cançons nocturnes es toquen de dia, "una mica a l'estil de Calexico", diu Watling. Suso Saiz, el productor, fa de segon entrenador que dóna joc a les guitarres de Toni Brunet i Vicent Huma i a la trompa de Julián López, elements essencials en el so d'un disc creat a partir del piano i la veu, però embolcallat amb atmosferes que en algunes cançons recorden a Christina Rosenvinge. "M'agrada molt el que fa ella, i també on busca", diu Watling. Pelayo reparteix amb Saiz i Huma la responsabilitat de la comparació amb Rosenvinge. "Compartim aquest món de les atmosferes amb Christina i Iván Ferreiro, que alhora són artistes que ha produït Suso; i Huma, que és el seu braç executor, és el culpable de l'univers de somnis. Són la mena de coses que ens agraden de Raidohead", diu el pianista.

Gust per la contradicció

Watling reconeix que encara està en un "moment de transició" com a lletrista en castellà. De l'anglès manté, per exemple, la tendència al vers curt i al joc de contraris, com ara "regal enverinat". "Tinc un gust personal per la contradicció", fa broma la cantant. Aquest esperit travessa unes cançons que semblen optimistes i no ho són tant. "És un optimisme de tipus B. Vaja, que no és La barbacoa . Hi ha cançons molt melangioses, però la sensació és de deixar-se anar", defensa Watling.

Deixar-se anar significa modificar fins i tot el punt de vista. "En castellà encara no hi tinc prou control, però intento no obligar-me a res com a lletrista -explica Watling-. No vull que la lletrista col·loqui la cantant en un lloc on només es pugui cantar la cançó d'una manera, perquè llavors, com a cantant, m'avorreixo, m'ho passo malament i m'amoïno".

Un missatge per a Almodóvar

Una cançó de Marlango pot ser una cosa i la contrària, com passa a Si yo fuera otra , una peça dedicada a Pedro Almóvodar. "Podria ser una cançó d'amor i, de fet, és una cançó d'amor molt sincera. Però també parla de l'essència de l'actor: que ho ets tot i alhora no ets res. Un dia la puc cantar des de l'amor més dolç i un altre com si fos una neuròtica obsessiva perillosa", diu ella. Segons com es vulgui interpretar, la lletra d'aquest bolero de frontera també pot ser una demanda de feina. "Si ajuntes les primeres lletres de cada vers hi pots llegir contracta'm ", riu Watling, que de moment vol centrar-se en la gira de Marlango, que comença l'11 de maig al Palau de la Música. "Només faig una o dues pel·lícules a l'any", diu.

10 dones diferents

Alejandro Pelayo assegura que només creu en dues coses: "El sentit comú i Mozart". La primera el fa ser pragmàtic. Per això mateix li agrada pensar que Watling "interpreta un personatge", i que en el disc hi ha "deu dones diferents". "D'aquesta manera m'endreço millor. Ella ho ha escrit, però no en té la culpa", diu. "Gràcies...", contesta ella. Pelayo es disculpa: "Vull dir que deu dones diferents interpreten el que ella ha escrit, però com si ella no hi fos". Watling se'l mira i Pelayo buscar reforçar la disculpa. "És que de vegades sóc molt clar i molt animal dient les coses, i per això necessito fer exercicis de prediàleg", explica ell. "I també és molt sensible escoltant. És la pitjor barreja", diu ella.

Un día extraordinario és un disc en què la presència d'Óscar Ybarra és menor, tot i que continua sent essencial en els directes. "Les cançons podrien haver tirat cap a un lloc on la trompeta fos fonamental, però com ja va passar al disc anterior - Life in the treehouse (2010)- hem girat cap a una banda més pop. També passa que el primer instrument de metall que accepten aquestes cançons és la trompa", explica Pelayo.

Una de les singularitats del disc és el format fi-di (físic-digital). Cada exemplar de l'edició limitada del CD va amb un codi que permet accedir a una web els continguts de la qual es renoven periòdicament. "Té més sentit que publicar un DVD, perquè és una cosa viva. Nosaltres anirem penjant-hi material, com ara vídeos i gravacions en directe", anuncia Waltling.