Márquez: "He fet una novel·la dura, no pessimista"

BarcelonaAixò li va remoure els records i li va desencadenar un seguit de preguntes vitals. En paral·lel, va llegir un article de Javier Marías, en què parlava dels amics perduts, i un llibre de James Salter, sobre les pèrdues vitals. D'aquest cúmul de coincidències i de les seves ganes d'escriure alguna cosa una mica autobiogràfica, en va néixer L'últim dia abans de demà (Empúries), la novel·la que més temps i dificultat li ha costat. Una novel·la sobre les les pèrdues vitals, la soledat i l'atzar. Hi ha casualitats que surten bé i 'L'últim dia abans de demà' (Empúries), d'Eduard Márquez, n'és un exemple. Empès per les ganes d'escriure alguna cosa més personal, va decidir emprar algunes vivències personals per teixir la novel·la que més temps li ha costat (cinc anys) i que més "difícil" li ha estat "emotivament i tècnicament".

L'últim dia abans de demà és una mena de "punt de confluència" d'un munt de "preocupacions, dubtes, pors i obsessions", en paraules del mateix autor. La memòria és una de les constants en la literatura de Márquez i un dels seus temes preferits, i aquesta novel·la era "ideal per canalitzar-ho tot".

L'últim dia abans de demà és la història d'un protagonista i la seva dona, la seva filla, els records d'infantesa, els descobriments d'adolescència, els amors de joventut, la difícil relació amb una mare de caràcter peculiar i un final dramàtic. És la història de les bigues caigudes, dels abismes i els buits, de les pèrdues vitals, de la soledat, de la inseguretat, de l'atzar.

"És dur preguntar-se què passa si reincorpores a la teva vida l'estrany", ha dit l'autor referint-se a l'amic perdut i ara retrobat. És aleshores quan, narrativament parlant, es planteja fins a quin límit ho pot portar, quin és el "grau màxim de destrucció que pot generar". En aquest moment, "comença la ficció i tot té una finalitat narrativa", ha dit l'autor.

De fet, Márquez del que vol parlar és de l'aparent seguretat de les persones, dels aparents dics de contenció i dels aparents sòlids mecanismes de defensa que la realitat s'encarrega quotidianament de recordar que són molt precaris.

La barreja entre ficció i realitat se separa per una línia fina. Márquez conserva les cartes amb dones despullades amb què va treballar a la impremta, les figuretes fetes amb escuradents del seu pare guardades en una capsa de Nivea, un exemplar quasi desaparegut de Jaime Gil de Biedma. Márquez conserva els trossets de realitat que durant aquests cinc anys de treball narratiu li han ajudat a construir la ficció.

A l'hora d'escriure una novel·la, Márquez es troba davant tres grans reptes: inventar la història, trobar la manera d'explicar-la i escriure-la. Això el porta a pensar tots els detalls, treballar lent. Així, l'autor va creure que la millor estructura per a aquesta novel·la era simultaniejar els plans temporals, eliminar les barreres entre el passat i el present, narrar les diferents relacions personals del personatge en paral·lel i per escenes. L'ordre, aparentment aleatori, és intencionadament buscat, ha dit l'autor, per tal que les escenes "contrastin i es complementin". Márquez ha jugat amb les 'sensacions i els efectes' que provoquen les escenes per tal que 'sacsegin' el lector.

Eduard Márquez era "conscient" que estava escrivint una novel·la "dura, però no pessimista". Márquez vol donar un marge per a la sortida, un espai per a la redempció, perquè no es considera un "pessimista impenitent" i perquè creu "fermament en què tothom és capaç de sortir-se'n". I de fet, el títol de la novel·la, L'última dia abans de demà, n'és un exemple.

Per a Márquez la literatura és que cada llibre sigui "un pas més endavant en la recerca d'estil, de llengua" i "no utilitzar fórmules gastades" en llibres anteriors. Per això, cada nou llibre és més difícil per a l'autor, malgrat reconeix que "acumula ofici". La literatura és repte, per a Márquez.