Matar el Cobi: el Macba posa l’altaveu als dissidents dels 80
El museu desmunta amb més de 200 obres el relat històric “fàcil, amable i digerible” d’aquells anys
BarcelonaLa nova exposició del Macba, Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80,mereix més d’una visita, i no podia obrir les portes en un moment més oportú. Ho va fer l’endemà que Mariano Rajoy anunciés els membres del seu nou govern, precedit d’una profunda crisi al PSOE i de la defenestració de Pedro Sánchez per haver intentat formar un govern d’esquerres alternatiu. Felipe González va ser un dels ideòlegs de la caiguda en desgràcia de Sánchez, i a l’exposició també apareix en unes altres circumstàncies en què tampoc no va quallar l’aliança del PSOE amb altres forces de l’esquerra. El gruix de la mostra se centra en els anys 80, però la comissària, la conservadora del museu Teresa Grandas, obre el recorregut amb la pel·lícula Informe general, de Pere Portabella. Com Grandas explica al catàleg de la mostra, González va rebutjar la unió del seu partit amb el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Popular a les eleccions del 1977 perquè “com que és la primera confrontació electoral, cada força política ha de mostrar per si mateixa el seu perfil al poble”, i argumenta la seva afirmació amb una sentència que no ha perdut un gram d’actualitat: “El plantejament electoral és diferent del compromís institucional”. El que va passar ja és història.
Els més de 200 treballs de Gelatina dura, entre obres d’art d’una seixantena d’artistes, pel·lícules, publicacions i documents, constitueixen, com diu el director del Macba, Ferran Barenblit, “una polifonia de veus dissidents” que contradiu, en paraules de Grandas, el relat “fàcil, amable i digerible” dels 80 que s’ha difós i que va tenir el seu apogeu l’any 1992 amb les celebracions de l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona i la firma del Tractat de Maastricht. Pel que fa a la capital catalana, les fotografies de Manolo Laguillo reflecteixen la transformació de la ciutat entre el 1976 i el 2016 des d’un punt de vista crític, que també es pot trobar en la instal·lació de Muntadas Ciutat museu. La ressaca d’aquesta època apareix a la mostra altra vegada de la mà de Pere Portabella: l’última obra del recorregut és la revisió que Portabella va fer l’any passat de la seva pel·lícula del 1976, titulada Informe general II. El nou rapte d’Europa.
Cares sepultades per la història
“ Rockeros, el que no esté colocado, que se coloque, ¡y al lor o! ”, crida Tierno Galván en un vídeo dels anys de la Movida Madrileña, però en l’altra cara d’aquest i altres rostres icònics d’aquell moment, la mostra posa l’altaveu a persones, artistes i col·lectius que van quedar sepultats sota l’afany de modernitat i els fastos de l’època. Per exemple, les obres de Francesc Abad i Marcelo Expósito denuncien els afusellats del franquisme al Camp de la Bota i els morts que encara continuen a les fosses comunes. Creadors com Pepe Sales, Pepe Espaliú i Ocaña representen els estralls que van causar l'heroïna i la pandèmia de la sida. El 5QKs van ridiculitzar amb les seves pel·lícules els clixés del que és masculí. Malgrat que els mallorquins Taller Llunàtic es van negar a participar en la mostra, s’hi poden veure algunes obres seves -provinents d’una col·lecció privada- en la mateixa línia. Grandas també exposa les fotografies que Colita va fer als membres de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), que es van autolesionar en senyal de protesta, perquè els presos condemnats per la llei de perillositat social no es van beneficiar de les amnisties de 1976 i 1977.
En el terreny de les organitzacions polítiques, Teresa Grandas repassa el procés judicial contra diversos militants de la CNT, acusats d’haver cremat la sala Scala després d’una manifestació contra els Pactes de la Moncloa. Grandas considera que tot plegat va ser una estratègia per neutralitzar l’anarquisme. Amb la pel·lícula Numax presenta, de Joaquim Jordà, i altres obres de Francesc Abad, Colita i Tino Calabuig també posa l’atenció en “la desarticulació dels moviments obrers a través de pactes d’estat i polítiques neoliberals”.
L’exposició aborda com la cultura es va fer servir per greixar la maquinària política de la Transició. “Va tenir un paper molt significatiu, es va fer servir com un argument propagandístic, de cara a la galeria i d’una manera populista”, explica la comissària. De fet, el Museu Reina Sofia i el Macba, així com la fira Arco, són fruit de l’anhel de modernitat, l’entusiasme i l’eufòria d’aquells anys. “Va haver-hi desmemòria i oblit, i no volíem deixar de remarcar certes operacions d’emmascarament d’una societat que potser va ser incapaç d’enfrontar-se a les seves problemàtiques i contradiccions o que potser no estava interessada a fer-ho”, subratlla Grandas. Més que arribar a conclusions, la comissària vol que l’exposició “obri interrogants”. Gelatina dura sorgeix de la participació del Macba en la xarxa La Internationale i estarà oberta fins al 19 de març.
