ART

La galeria Mayoral reivindica la vigència política i poètica de Tàpies

La sala repassa la trajectòria de l’artista amb onze pintures

A Fletxa i cordills Antoni Tàpies va fer diverses incisions en una taca matèrica que recorda un mapa d’Espanya. L’obra es remunta a l’any 1974 i la violència d’aquests talls reflecteix la duresa reviscolada dels últims anys del franquisme, conscient que arribava a la seva fi, tal com diu el filòsof Arnau Puig, comissari de l’exposició de la galeria Mayoral de Barcelona on es poden veure aquesta pintura i deu més d’entre el 1959 i el 2002. “Tàpies va tenir la necessitat de guixar sobre aquella Espanya, esborrar-la, diluir-la i denunciar-la, com havia fet vint anys abans -recorda Puig-. La imatge que tenien d’ell a París a principis dels 60 era la d’un pintor que pintava a través d’unes reixes d’una presó”.

Tàpies avui, que es pot visitar fins al 13 d’abril, s’inscriu en la línia d’exposicions que els directors de la sala, Eduard i Jordi Mayoral, dediquen a artistes de postguerra com Saura i Millares. Coincideix a la cartellera amb l’exposició Antoni Tàpies. Biografia política de la fundació de l’artista, i la galeria que representa el seu llegat, la Toni Tàpies, és molt a prop de la Mayoral.

Tàpies avui obre la programació especial amb què la galeria Mayoral celebra 30 anys, i els preus de les obres estan entre els 150.000 i els 600.000 euros. Arnau Puig recorda que està en contacte amb l’obra de Tàpies des del 1946, fa més de setanta anys, i que no ha deixat de seguir-la: “L’he vist de totes les maneres: entusiasmat, emprenyat, enemistat, a partir-nos un pinyó. Vam passar de tot, i sé les anècdotes de les obres, les circumstàncies i les desfetes”, explica Puig. Sí que n’ha canviat la recepció, perquè han canviat les circumstàncies històriques i personals. “Les seves obres encara m’esgarrifen i em commouen. Però no com abans, que m’inspiraven un combat i una lluita. Ara m’inspiren a una reflexió i un projecte. Fletxa i cordills no és una pintura del passat sinó de l’esdevenidor: a Espanya tornem a estar al mateix lloc, no hem fet ni un pas endavant”, diu el filòsof, per a qui les obres de Tàpies estan fetes amb “estelles, esgarrips i incisions”, perquè “tot ve d’aquella espontaneïtat surrealista, i no de copiar la realitat de l’entorn”. La seva interpretació d’una altra de les obres exposades, Cadira i fustes, del 2002, la més tardana, apunta a la intimitat de l’artista. Puig creu que és “una rèplica” de l’ Homenatge a Picasso que hi ha al passeig de l’artista malagueny a Barcelona i que Tàpies hi va tornar a evocar els mobles del despatx del pare.

Noves lectures de les obres

La mostra està acompanyada d’un catàleg en el qual hi ha reproduïdes algunes obres més de les que hi ha a l’exposició i en el qual els galeristes recullen la recerca que fan per tirar endavant els seus projectes. Per aprofundir en la vigència de Tàpies i plantejar noves lectures del seu llegat han encarregat a dues comissàries internacionals que escriguin sobre dues de les obres exposades. Laura Copelin es pregunta qui poden ser els comensals de la taula parada que protagonitza Empremtes de plats (1973) i si es tracta d’un àpat quotidià o si, en canvi, està carregat de violència. “Les línies que Tàpies treballa són infinitament suggestives, els seus significats varien a mesura que les contemples, hi penses i construeixes”, afirma Copelin. Elise Lammer ha estudiat una altra obra del mateix any, Ocre amb sis collages, i creu que més que una pintura és una “escultura penjant”. També destaca el paper de l’inconscient en el treball de l’artista: “Tàpies sovint va descriure com, mentre pintava en estat de trànsit, la seva creativitat era guiada per forces còsmiques. L’artista era sensible al paper de l’inconscient”. I que Tàpies reclama la participació del públic. “Al no explicitar el significat ple de la seva obra -afegeix Lammer-, el fet de crear art no era un fi en ell mateix, sinó un mètode de recerca continuat. De la mateixa manera, l’obra de Tàpies demana a l’espectador que sigui actiu. Mentre contemplem la seva obra, la nostra comprensió sempre és transitòria, fluctua entre el que és conscient i el que és inconscient, entre el que és racional i el que és irracional, suspesa en un estat de sorpresa constantment renovat”.

El catàleg també inclou quatre entrevistes del gestor cultural Llucià Homs als tres directors anteriors de la Fundació Antoni Tàpies, Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita i Laurence Rassel, i a l’actual, Carles Guerra. Quatre anys abans del centenari del naixement de l’artista, Carles Guerra crida l’atenció en la urgència de revisar el seu llegat: “Em trobo amb un Tàpies que comença a estar absent en els discursos dels museus del segle XXI, i això em porta a pensar que hi ha feina a fer per tornar-lo a llegir. No es pot repetir el que ja s’ha dit. Hem de preparar el terreny per poder fer una lectura de Tàpies des del segle XXI”, afirma Guerra.

Més continguts de