Mayte Martín triomfa cantant a la mort i la melancolia
Nathy Peluso enfervoreix el Paral·lel des de l’escenari de l’Apolo a la Mercè
BarcelonaPotser una nit no compensa anys de penes i treballs per tirar endavant projectes ambiciosos pràcticament sola, però l’ovació que va rebre Mayte Martín al final del concert a la Mercè dona sentit a tota una carrera. També diu molt de l’art i la sensibilitat que va posar en joc dissabte davant de la catedral. Amb el material del disc alCANTARa MANUEL (2009) com a fil temàtic, l’artista del Poble-sec va ser la de les grans ocasions, la que aborda la mort i la melancolia amb delicadesa, la que mesura la pau i la rauxa amb la veu.
El to de la nit el va posar només començar amb Por la mar chica del puerto, poesia de Manuel Alcántara lligada amb la melodia del violí de Biel Graells, delicada i precisa com les percussions de Chico Fargas a A Miguel Hernández, com el ball de Belén Maya i sobretot com la veu de Mayte Martín, per bolero a En aquel tiempo, per tango a Manuel, ben cubana i poderosa a Carnet de identidad i sentida i sense afectació en el rèquiem Al sur de los limones. “Moltes gràcies per aquest silenci, pel vostre amor i respecte”, va dir abans d’acabar, reconeixent l’actitud respectuosa d’un públic que desbordava l’espai i que passada la mitjanit seguia l’actuació amb un silenci molt eloqüent. Mayte Martín mereixia una nit així, un triomf absolut a casa seva.
Però diumenge també hi havia un escenari menys silenciós. Era el que commemorava el 75è aniversari de l’Apolo, dins de la programació del BAM, i que, en la franja nocturna, va aplegar majoritàriament gent jove. Molta gent jove, de fet, i és que els organitzadors no devien acabar de calibrar bé el poder de convocatòria de Nathy Peluso, que va rebentar les costures del Paral·lel. Els accessos pels costats de l’escenari eren gairebé impracticables i la gent s’amuntegava avinguda avall i carrer de Cabanes amunt, on, quan va acabar el concert, hi havia un cotxe des d’on sortia música que feia ballar els que no havien pogut passar més enllà. Els que podien s’enfilaven a llocs alts.
“Vint minuts d’agonia per cinc minuts de plaer”. Així ho resumia un assistent que havia aconseguit obrir-se pas entre la multitud per poder veure alguna cosa de l’última cançó. I és que el poder de seducció de Peluso sobre les taules ho posava encara més difícil. Amb una estètica de revista tropical i acompanyada per un grup que combinava a la perfecció la mescla d’estils que la caracteritza -jazz, blues, rap, ritmes caribenys-, la cantant argentina establerta a Madrid es va mostrar com una bèstia escènica.
La Sandunguera, Corashe, Gimme some pizza... El públic se les sabia totes i ajudava a fer que el so de les paraules arribés on no arribava el dels altaveus. Peluso es va erigir per aclamació popular com la gran reina d’una nit que havien escalfat prèviament The Mani-las i Throes + The Shine.
El nou grup de Maika Makovski
The Mani-las és el nou grup de Maika Makovski, format poc abans que s’estreni el nou programa musical de TVE La hora musa, que ella presenta. El de diumenge era el cinquè concert de la història del trio, però semblava que Makovski (baix), Olaia Bloom (guitarra) i Mariana Pérez (bateria) haguessin tocat juntes tota la vida i van superar amb nota la prova d’obrir la nit amb el seu punk rock urgent, de riffs tallats a cop de mall i melodies que beuen dels mal anomenats girl groups dels anys 60.
Després, mentre el Paral·lel anava encabint cada vegada més i més gent, van saltar a l’escenari els portuguesos Throes + The Shine, una estimulant mescla de post hardcore i kuduro, el ritme angoleny que fa que se’t posi el cul dur. El seu cantant i raper, Mob, és també un animador i ballarí incansable que va encendre els ànims de la multitud fins a fer-los incandescents.
