È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA

Mel Gibson porta el seu heroisme sagnant a Venècia

L’actriu Nora Navas presenta ‘El ciudadano ilustre’ i Ulrich Seidl escandalitza amb ‘Safari’

En una Mostra en què els actors estan tenint força més presència que els directors, ahir el protagonisme el va acaparar Mel Gibson, una figura a mig camí entre la interpretació i la direcció. A Venècia el protagonista del Mad Max original i director de Braveheart va presentar fora de competició el film bèl·lic Hacksaw ridge, la seva primera pel·lícula com a director des d’Apocalypto, del 2006. Deu anys en què aquest rostre icònic de Hollywood ha estat gairebé desaparegut de les pantalles (el seu últim èxit com a actor, Senyals, data del 2002). Amb aquests antecedents no va sorprendre que, quan un periodista va demanar a Gibson que descrivís Hollywood en una paraula, el terme escollit fos “supervivència”.

Gibson va aparèixer en escena molt musculat i amb la llarga barba grisa i blanca que l’ha caracteritzat en els últims anys. Inquiet i enèrgic -dibuixant compulsivament en un bloc de notes cada vegada que els seus actors li prenien la paraula-, l’actor i director australià va defensar el seu nou film com “la història real d’un home ordinari que va fer les coses més extraordinàries sota les circumstàncies més adverses”. L’home en qüestió és Desmond T. Doss, el primer objector de consciència a rebre la medalla d’honor de les forces armades nord-americanes. Membre de l’Església Adventista del Setè Dia, Doss va portar fins a les últimes conseqüències la seva negativa a utilitzar armes durant la seva participació en la batalla d’Okinawa a la Segona Guerra Mundial, on va salvar 75companys en el seu rol de paramèdic. Per a Gibson, “Doss es va endinsar en el camp de batalla sense res més que la seva fe i va aconseguir una cosa sobrenatural”.

La passió de Mel Gibson

El personatge de Desmond T. Doss se suma a la compacta col·lecció de figures masculines i cristianes que habiten les pel·lícules de Gibson, amb La passió de Crist com a referent essencial. Homes que assoleixen una veritat elevada gràcies a la fidelitat als seus principis i a la seva capacitat de suportar un patiment inimaginable. Coherent i cruent, l’univers autoral del protagonista d’ Arma letal apunta cap a la idea del dolor com a via cap a la il·luminació: la crueltat com a part integral de l’experiència humana. Conceptes que afloren a la segona meitat de Hacksaw ridge, després d’un inici marcat pel romanticisme naïf que embolcalla la història d’amor entre Doss i la Dorothy (Teresa Palmer). Durant la seva segona hora de metratge, la pel·lícula submergeix l’espectador en un camp de batalla on s’acumulen cossos en flames, membres trinxats, vísceres escampades, homes devorats per les rates... Una grotesca sublimació de la seqüència d’inici de Salveu el soldat Ryan.

Hacksaw ridge podria haver sigut un film antibel·licista, un lectura humanista de la història d’un jove que es nega a matar. Tanmateix, en mans de Gibson, la pel·lícula deriva cap a una clamorosa celebració de l’heroisme dominada per un sentit desfermat de l’èpica cinematogràfica. Així, amb la imatge triomfal del protagonista banyat en sang, la qüestionable Hacksaw ridge retrata la guerra com un escenari privilegiat per al triomf de la voluntat humana. En relació al contingut ideològic de la pel·lícula, Gibson no va amagar la seva ambivalència respecte al bel·licisme: “Odio les guerres, però crec que és inevitable adorar el guerrer. És necessari homenatjar aquells que han anat a la guerra i s’han sacrificat pels altres”, va rematar el protagonista d’El patriota.

Un Nobel argentí a Barcelona

A més del film de Gibson ahir es van veure a Venècia dues interessants pel·lícules procedents de l’Argentina i Àustria. La berlanguiana El ciudadano ilustre de Gastón Duprat i Mariano Cohn va portar fins al Lido l’actriu catalana Nora Navas, que interpreta en el film l’assistent personal del premi Nobel de literatura argentí Daniel Mantovani (encarnat per Oscar Martínez). L’escriptor, que viu a Barcelona aïllat en el seu palau d’amargura i frustració, decideix acceptar una invitació per visitar el seu poble natal, on és una celebritat malgrat que no hi ha anat des de fa quaranta anys. La seva tornada donarà peu a una divertida cadena de conflictes que Duprat i Cohn utilitzen per caricaturitzar amb acidesa el món rural. “Tot i que el retrat és molt argentí, la pel·lícula toca temes universals: el xovinisme, la idiosincràsia dels pobles petits, la fama... -va apuntar Duprat-. Quan un poble idolatra algú que després no respon a les expectatives, la gent acaba volent destruir l’ídol destronat”.

El dia es va tancar amb la presentació, fora de competició, de la notable Safari, on l’austríac Ulrich Seidl utilitza el fenomen de la caça d’animals salvatges a l’Àfrica per proposar un estudi del neocolonialisme europeu. Amb el seu característic estil distanciat i analític, el director de la trilogia Paraíso estudia -amb els seus característics plans frontals- els rituals i l’imaginari d’uns caçadors que exhibeixen amb desvergonyiment la satisfacció que els produeix acabar amb la vida de les seves preses. El documental té moments entre esfereïdors i hilarants, com quan els membres d’una família de caçadors -els pares i dos fills adolescents- exposen els seus capriciosos punts de vista sobre quins animals s’han de caçar i quins no. Amb una estructura transparent, la pel·lícula proposa un viatge des de les acomodades estances dels caçadors fins als escorxadors i, finalment, fins a les miserables cabanyes dels treballadors negres de la reserva d’animals, que posen davant la càmera en silenci mentre mengen restes dels animals caçats.

Més continguts de