Meryl Streep i Steven Soderbergh, contra l’avarícia capitalista

VenèciaMeryl Streep va tornar a demostrar diumenge a la Mostra de Venècia el seu talent camaleònic. Primer, la premsa i la crítica van poder veure-la a la pel·lícula The laundromat de Steven Soderbergh com una velleta encantadora que, després de la mort del seu marit en un accident a les cascades del Niàgara, intenta endinsar-se en el laberint de companyies fictícies ubicades en paradisos fiscals darrere del qual s’amaga l’asseguradora que hauria de compensar-la per la seva pèrdua.

Poques hores després de la projecció d’aquesta crònica del cas dels papers de Panamà, una producció de Netflix, els acreditats van poder retrobar-se amb una Streep que havia deixat enrere el look a l’estil de la Jessica Fletcher de S’ha escrit un crim i que tornava a mostrar la seva elegància natural (perfectament estudiada), la seva cabellera platejada i la seva energia combativa. Tot i ser gairebé oposades en l’estil, Streep va demostrar plena sintonia amb la indignació del seu personatge i va definir tot el que va envoltar els papers de Panamà com “una espècie d’acudit negre i sinistre, un veritable crim”. “I algunes de les víctimes van ser periodistes com vosaltres -va afirmar l’actriu dirigint-se a l’audiència-. Uns 300 periodistes van participar en l’anàlisi i publicació dels papers i alguns van ser assassinats per la seva feina”.

Les paraules de la diva de Hollywood van deixar entreveure el to de The laundromat, una comèdia negríssima en què es presenta, rere un prisma satíric, la truculenta realitat de les empreses sense activitat real que acostumen a ser utilitzades per les grans fortunes per al blanqueig de capitals. Sobre l’aproximació al tema, Steven Soderbergh va apuntar que, amb l’ajuda del guionista Scott Burns i de Jake Bernstein, autor del llibre Secrecy world, en el qual es basa el film, van pensar que “la millor manera de fer accessible al públic una matèria tan complexa com l’enginyeria financera era a través de la comèdia negra”. En aquest sentit, el cineasta va reconèixer haver comptat amb l’ajuda de grans referents del cinema, “el primer de tots, Doctor Strangelove de Stanley Kubrick”. En referència al to tragicòmic del film, Streep va presentar The laundromat com “una pel·lícula divertida, però molt important”. Netflix, per cert, l’estrenarà a Espanya el 18 d’octubre amb el títol The laundromat. Dinero sucio.

En realitat, pel que fa als referents, The laundromat es pot veure com la perfecta conjunció dels nombrosos registres explorats pel sempre inquiet Soderbergh al llarg de la seva carrera. Per començar, el film demostra el perenne interès del cineasta nord-americà per treure a la llum pública els efectes devastadors de diferents plagues socials, des de l’estudi del tràfic de drogues a Traffic (2000) fins a la denúncia del menysteniment patit per la comunitat negra en la indústria de l’espectacle esportiu a High flying bird (2019), una altra producció de Netflix. Pel que fa a la sàtira, Soderbergh ja l’havia explorat a El confident (2009), que també comparteix amb The laundromat el fet d’estar basada en fets reals. Per acabar, la nova pel·lícula de Soderbergh comparteix amb Contagi (2011) la condició de collage fragmentari que va ramificant-se en l’escenari internacional.

Trencant la quarta paret

Tot un veterà del cinema nord-americà als seus 56 anys, Soderbergh no dubta a utilitzar totes les armes del seu repertori expressiu per envestir amb força contra l’avarícia capitalista, un missatge que ja s’infiltrava en el díptic que formaven Magic Mike (2012) i La sort dels Logan (2017). Dit això, The laundromat brilla quan reposa sobre la tasca actoral de Meryl Streep, que troba un equilibri idoni entre la dimensió tràgica del seu personatge i l’humorístic estat d’incredulitat que l’acompanya en tota la investigació sobre el funcionament de les companyies offshore. És una comicitat agredolça que es vesteix de pura comèdia cínica de la mà del duet format per Gary Oldman i Antonio Banderas, que en la pell dels advocats Jürgen Mossack i Ramón Fonseca -responsables d’activitats fraudulentes que van destapar els papers de Panamà - esdevenen uns narradors sarcàstics que trenquen la quarta paret, es dirigeixen als espectadors i, fins i tot, apunten que “el director d’aquesta pel·lícula també té participacions en empreses fictícies”. A la roda de premsa, Streep va defensar que “l’Steven [Soderbergh] és l’únic director que podria fer una pel·lícula tan entretinguda sobre un tema tan fosc; havia de ser ell o Bertolt Brecht”.

The laundromat, una pel·lícula en què tots els personatges són reals, perd pistonada quan s’allunya dels protagonistes més carismàtics (Streep, Oldman i Banderas) i es distreu amb episodis que il·lustren el funcionament de la corrupció financera a escala internacional, des dels negocis d’un adinerat clan africà establert als Estats Units fins als sinistres tripijocs de la família d’un membre del buró polític xinès. Una col·lecció d’històries escabroses que, explicades amb una lleugeresa caricaturesca, fan minvar el ritme i l’interès de la pel·lícula. Tot i que aquest no és el màxim problema de The laundromat.

I és que, malgrat el seu encant embriagador i la valentia amb què el personatge de Streep expressa la seva ira, al final queda la inquietant sensació que una pel·lícula d’entreteniment com aquesta corre el risc de quedar fàcilment enterrada en la voràgine mediàtica i en l’algorítmica cultura audiovisual contemporània. Parlant de velocitats i atrafegaments, Streep va declarar-se una admiradora de la rapidesa amb què treballa Soderbergh, i va revelar que ja ha filmat una nova pel·lícula amb ell, Let them all talk : “La vam rodar en només tretze dies!”.