“Necessitava escapar-me d’Europa i la seva violència”

Mia Hansen-Love estrena ‘Maya’

A Maya , que avui arriba als cinemes, un fotògraf que va ser segrestat per terroristes islàmics viatja a l’Índia per guarir les ferides de l’ànima i, mentre passeja per les platges de Goa, s’enamora d’una bella adolescent, la Maya. Sobre el paper, l’argument seria per fugir cames ajudeu-me, però la directora Mia Hansen-Love té un talent especial per despullar les històries i arribar al moll de l’os emocional, desplegant la vida interior dels personatges amb intel·ligència i sensibilitat. Maya és el seu sisè film i ja en prepara un altre.

¿La pel·lícula va sorgir arran del desig de filmar l’Índia o com a reacció emocional davant la barbàrie de l’Estat Islàmic?

Van ser les dues coses. Els atemptats que vam patir a França ens van afectar profundament a tots, no hi ha escapatòria possible. És inevitable que repercuteixi en el que fem. Un amic, Mikhaël Hers, va fer una pel·lícula, Amanda, que no té res a veure amb Maya però també toca aquest tema. Però l’Índia també m’atreia moltíssim. Com el protagonista, jo també necessitava escapar-me d’Europa i la seva violència, una violència incrustada en la vida quotidiana.

Tanmateix, evita retratar l’Índia com un refugi paradisíac.

Perquè no ho és, i Goa encara menys. La violència t’atrapa fins i tot a Goa. Rodant Maya vaig passar més temps que mai a Goa, i quan vaig acabar la pel·lícula em vaig sentir alliberada, tenia moltes ganes de marxar. Goa pot semblar un paradís, però hi ha la violència pròpia de l’Índia, una màfia russa potent, mobbing immobiliari, droga, prostitució, un turisme salvatge, gent mig morta a la platja dormint entre els seus propis vòmits... No és cap lloc idíl·lic.

El seu cinema sol tenir un fort substrat autobiogràfic. Eden estava basada en el seu germà, L’avenir en la seva mare... Quin és el seu vincle amb Maya ?

És una pregunta que jo mateixa em feia. I quan vaig veure acabada Maya em vaig adonar que la resposta és Goa. Jo ja hi havia anat sis o set cops, dels 20 als 30 anys. Era un lloc que em servia per escriure, un espai de recerca personal. Però després m’he adonat que el Gabriel és una mica el meu reflex. Quan vaig fer la pel·lícula jo estava en un procés de recerca, mirant de trobar el meu camí, igual que el Gabriel. El fet que sigui una directora no vol dir que m’hagi d’identificar només amb els personatges femenins. Alice Rohrwacher, la directora de Lazzaro feliz, deia en una entrevista que el Lazzaro és ella. Jo m’identifico molt amb els meus personatges masculins.

En què s’assembla al Gabriel?

Per motius personals, rodant L’avenir em vaig sentir absolutament buida, com si m’haguessin drenat l’energia. Va ser una època molt dura. Durant deu anys no havia parat de treballar i de fer cinema, un cinema gens sensual i allunyat dels cossos. Necessitava fer una pel·lícula com Maya. Per això m’identifico amb el Gabriel, perquè Maya era la meva excusa per tornar a l’Índia i trobar el meu camí, refer-me com fa ell. Tret d’això, no tenim res en comú.

Abans esmentava Lazzaro feliz , que va guanyar el premi al millor guió al festival de Canes. La seva directora de fotografia, Hélène Louvart, és també la de Maya .

L’Hélène és al·lucinant, una gran directora de fotografia, i em va ajudar molt. A l’Índia jo no estava en bona forma, tenia problemes de salut, però l’Hélène és un buldòzer, no hi ha qui la pari, i això que va treballar a Maya i a Lazzaro feliz gairebé al mateix temps. Sense ella no hauria pogut rodar la pel·lícula. L’Hélène em va ajudar a planificar el rodatge, una cosa que els directors de fotografia no solen fer, però es que rodar a l’Índia no és gens fàcil i gràcies a això em vaig poder concentrar en els actors. El curiós de l’Hélène és que no treballa mai a França, sempre està rodant a l’estranger.

¿I és per tornar a treballar amb l’Hélène que rodarà la seva pròxima pel·lícula a Faro, l’illa on va viure Ingmar Bergman els seus últims anys?

[Riu] No, no. Bergman’s island la rodaré amb Denis Lenoir, amb qui ja havia preparat el projecte. Però estic segura que tornaré a l’Hélène, perquè això nostre va ser amor a primera vista.

A Maya alterna el format analògic en 16 mm i el digital. ¿La bellesa de l’Índia no es pot filmar en digital?

Has d’entendre que sempre he rodat totes les meves pel·lícules en cel·luloide excepte Eden, que la vaig filmar amb càmeres digitals perquè havíem de filmar hores i hores de música i això només podia fer-se en digital. Però per a mi el cel·luloide ho és tot. Avui dia és molt difícil rodar en aquest format, els productors no ho entenen i no veuen la diferència entre una cosa i l’altra. Però l’Hélène sí que ho va entendre i em va donar molt suport. Els colors de l’Índia, la calidesa del paisatge i la seva sensualitat no podran ser capturats mai per una càmera digital, es perden molts matisos.

Parla de la sensualitat del paisatge, pero a Maya també hi ha sensualitat als cossos.

M’agrada que em diguis això. És cert, jo també me n’he adonat. Soc una persona molt pudorosa i els actors amb qui treballo també ho solen ser. Rodar una escena de sexe sempre m’ha plantejat problemes; també els nus. No és que no em senti lliure de fer-ho, sinó que no em sento còmoda. Però després de L’avenir sento que m’he obert a la sensualitat, potser de forma conscient. I és possible que necessités anar a l’Índia per trobar aquesta llibertat, a França no l’hauria trobat.

Més continguts de