Michael Berenbaum: “L’Holocaust només es pot negar des de l’odi o des de la idiotesa”

BarcelonaL’1 de desembre passat es va inaugurar al Centro de Exposiciones Arte Canal de Madrid una gran exposició sobre Auschwitz, la primera itinerant i amb més de 600 objectes dels deportats, que recorrerà ciutats de tot el món. Abans que fos inaugurada, els organitzadors van rebre una quantitat “preocupant” de missatges antisemites i negacionistes. El nord-americà Michael Berenbaum (Newark, 1945) és el comissari de l’exposició i té una llarga experiència explicant l’Holocaust al gran públic. Ha escrit una vintena de llibres i ha assessorat uns quants projectes cinematogràfics. Va ser director adjunt de la Comissió sobre l’Holocaust de Jimmy Carter, director de projectes del Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units, director de l’Institut de Recerca de l’Holocaust i president de la Fundació Shoah creada per Steven Spielberg. Fa unes setmanes va ser a la Universitat de Barcelona convidat per l’Observatori Europeu de Memòries (Eurom).

Els organitzadors de l’exposició Auschwitz. No hace mucho. No muy lejos - Madrid és l’única ciutat de l’Estat on es podrà veure - han rebut molts missatges antisemites i negacionistes. Com els respondria?

No es pot debatre amb ells perquè no accepten els fets ni la història. L’Holocaust és un dels crims més documentats de la història. Els alemanys van confessar el que havien fet, hi ha els arxius dels nazis i dels jueus, hi ha diaris, escrits, fotografies, postals... Només es pot negar des de l’odi o des de la idiotesa. El problema no és la negació, sinó la distorsió o la minimització.

Com s’ha d’explicar l’Holocaust?

Cadascú aprèn de manera diferent. Hi ha qui aprèn millor a través de les imatges, la lectura. Però no es pot reduir a un missatge de 140 caràcters, és massa complex.

¿La manera més eficient de fer entendre què va significar l’Holocaust és recórrer als testimonis?

És a través dels testimonis que s’arriba a les emocions. La mort de milions de persones és una estadística, però la mort d’una persona és una història. I les històries són molt importants. Els nazis van voler deshumanitzar els jueus, i les històries personals humanitzen l’Holocaust. Per això tenen una gran força moral.

Quan vaig ser a Auschwitz, una supervivent polonesa que visitava el camp museïtzat es va indignar perquè deia que la manera com s’explicava era massa bonica.

El problema és que la majoria no volen enfrontar-se a veritats terribles, prefereixen mirar cap a una altra banda. Per tant, es parla dels herois però no dels monstres, s’explica que es va salvar gent però no de com els veïns van col·laborar amb els nazis. És com quan es mor algú, que preferim utilitzar un eufemisme i dir que ha passat a millor vida. Diem que durant l’Holocaust van morir milions de jueus però hauríem de dir que van ser assassinats milions de jueus. La meva feina és explicar sense amagar res.

Vostè diu que Alemanya ha assumit la culpa com a col·lectiu, però poca gent reconeix que el seu avi o rebesavi va ser nazi.

La tercera generació se sent més responsable que la primera. És la paradoxa de l’Holocaust, els culpables se senten innocents i els innocents se senten culpables. La primera generació no es va enfrontar a la seva responsabilitat i va tornar a fer vida normal. I això és el més terrible, perquè els monstres els pots identificar o aïllar però el nazisme et demostra que tots podem fer coses terribles. Podem actuar com a monstres o com a persones normals segons el context.

Tota la documentació i tots els esforços que s’han fet per explicar-ho no han servit perquè no es repeteixi.

No hi ha hagut, de moment, cap altre Holocaust. Ha ressorgit el feixisme, hi ha genocidis i massacres entre religions i dins les religions. Però l’Holocaust va involucrar 24 països durant dotze anys i es van utilitzar tots els recursos d’aquell moment per eliminar jueus de tot el món. Això encara no s’ha repetit.

Per què creu que hi ha un augment del feixisme?

La modernització ha comportat també la pèrdua de les arrels, del sentit de pertinença. La globalització té els seus perdedors. Alguns han vist com la vida que coneixien era destruïda i volen tornar a un passat que han idealitzat. Molts tenen la sensació que han estat desplaçats. Als Estats Units la reacció ha estat consumir més drogues i votar un home que diu que ell és capaç de resoldre-ho tot, tot sol. Hi ha una pèrdua de confiança en la política i en un món cada vegada més complex i heterogeni. Alguns enyoren veritats simples i absolutes. El que per a alguns és llibertat, per a uns altres és confusió.

¿S’imagina un Valle de los Caídos a Berlín?

Quan hi ha molta gent que va ser còmplice d’un règim, aquests còmplices han de trobar la manera de girar full sense admetre aquesta complicitat. A Alemanya van ser còmplices el sistema ferroviari, els jutges, la policia, els advocats, els metges... Tota la societat amb molt poques excepcions va col·laborar amb el nazisme. Però Alemanya va perdre i la seva rendició va ser total. Va entendre que no podia formar part d’Europa sense dir: “No som això, no serem això, no farem mai més una cosa semblant”. Però van distanciar-se’n de manera incompleta perquè els industrials nazis van tornar a tenir poder, els militars nazis es van reintegrar a l’exèrcit... I una altra cosa molt important: els Estats Units van fer el contrari que s’havia fet després de la Primera Guerra Mundial; no van castigar, sinó que van reconstruir Alemanya.