Crítica d'òpera

Michieletto mostra al Liceu dues cares de la mateixa moneda verista

Èxit del programa doble 'Cavalleria rusticana' i 'Pagliacci', amb Roberto Alagna com a triomfador

'Cavalleria rusticana / Pagliacci'

Gran Teatre del Liceu. 5 de desembre

Si bé no sempre s’ha mantingut la tradició de presentar el programa doble per antonomàsia de l’òpera, sí que és cert que últimament diversos directors d’escena han buscat explicitar el que uneix Cavalleria rusticana i Pagliacci, veritables manifestos del verisme. Les trames argumentals comparteixen la passió, la gelosia cega i la sang, molt més explícita a Pagliacci, on el crim passional comès per Canio respon als esquemes socials amb què lamentablement avui seguim llegint l’actualitat.

Damiano Michieletto, en la seva lectura escènica de totes dues òperes, inclou elements de la trama de l’una en l’altra en els dos intermezzi: Nedda flirteja amb Silvio a Cavalleria rusticana, mentre que Santuzza confessa els seus pecats i mostra el seu embaràs a Mamma Lucia a l’entreacte de Pagliacci. Amb eficàcia dramàtica, a més, Michieletto sap retratar els personatges, moure el cor i mostrar la introspecció psicològica de, per exemple, Canio, imaginant la representació de pallassos en el camerino del qual sortirà per assassinar Nedda. Un encert, que supera les ocasionals i anecdòtiques contradiccions en què cau en alguna escena. La proposta, a més, està ben sustentada per l’escenografia de Paolo Fantin, el vestuari de Carla Teti i la il·luminació d’Alessandro Carletti.

‘La commedia è finita!’

La troballa de la direcció escènica no va ser del tot complementada per la musical. Henrik Nánási és un músic correcte, capaç de treure sons puntualment refinats i sense caure en excessos. Però la contenció i l’escàs risc van oferir lectures planes de totes dues òperes, amb rendiment complidor i prou de l’orquestra. Un cop més, la desigualtat dels plans sonors del cor demana un treball a fons amb l’equip que dirigeix Conxita Garcia. Val a dir que l’excés de moviment de la producció, la localització de la massa coral al fons de l’escenari en algunes escenes i l’escenografia giratòria dificultaven les coses, però el cor del Liceu coneix amb escreix les dues partitures i pot oferir-ne lectures molt més brillants.

Alagna, vencedor indiscutible

El millor de la vetllada a nivell musical va ser Roberto Alagna. El tenor francès va oferir una generosa prestació al servei de Turiddu i Canio/Pagliaccio. Passatges com Mamma, quel vino è generoso o la siciliana a l’obra de Mascagni, o la cèlebre Vesti la giubba i Un grande spettacolo a la de Leoncavallo confirmen l’estat de gràcia del cantant, amb expressivitat i musicalitat indiscutibles.

Elena Pankratova, en canvi, no sembla massa còmoda en el registre verista i la seva Santuzza, plena de bones intencions, no va comptar amb tota la generositat necessària en l’apartat expressiu. Més sort vam tenir amb una Elena Zilio que ofereix una Mamma Lucia de manual, al costat de la sensible i deliciosa Lola de Mercedes Gancedo.

Alfio va ser servit sense relleu ni personalitat pel baríton Gabriele Viviani, d’emissió engolada. Van millorar una mica les coses amb el pròleg de Pagliacci, tot i que al Tonio del cantant italià li van faltar mala llet i ser més incisiu. Aleksandra Kurzak és una Nedda més romàntica que no pas verista, i resol amb intel·ligència les exigències de la seva part. La química amb Alagna va funcionar, però no amb el Silvio de Duncan Rock, de timbre impossible. I un cop més cal saludar la feina ben feta de Vicenç Esteve al servei de Beppe, i especialment en la pell d’Arlecchino.