DISSENY

Miguel Milá: “El luxe no és sempre confort, però el confort és sempre un luxe”

L’editorial Rosa dels Vents publica el primer llibre del dissenyador de la làmpara TMC

El dissenyador Miguel Milá (Barcelona, 1931) diu d’ell mateix que compra poca roba “però de qualitat, i sempre de rebaixes”. També que sap d’on venen tots els mobles que té a casa, perquè els ha dissenyat o perquè els ha heretat. Tot i això, no arrufa el nas a Ikea, perquè creu que ha contribuït a democratitzar el disseny, i en la seva feina sempre posa per davant “el benestar de la gent” sense perdre de vista l’estètica. “El luxe no és sempre confort, però el confort és sempre un luxe”, subratlla Miguel Milá amb motiu de la presentació del llibre L’essencial. El disseny i altres coses de la vida, publicat per l’editorial Rosa dels Vents.

És el primer de Milá. El projecte, que ha reclamat meticulositat, es remunta al 2017. “No soc escriptor, no he escrit el llibre, sinó que l’he explicat”, adverteix Milá, que va conversar amb l’editora del llibre, la periodista Anatxu Zabalbeascoa, amb la mateixa claredat i enginy que amb els periodistes. Zabalbeascoa devia xalar, tant per tota la bonhomia que Milá desprèn com pels dards que llança a professionals com els interioristes que no deixen lloc per a les maletes a les habitacions d’hotel. També a Santiago Calatrava pels bancs de l’aeroport de Bilbao, que obliguen la gent a seure encorbada. “L’aeroport de Bilbao és horrible”, subratlla Milá. Tampoc li agrada que a les tertúlies televisives, en lloc de les cares dels altres tertulians que escolten, posin imatges de recurs en bucle. Per això s’ha fet “un cartró” retallat estratègicament per no haver-les de veure.

Aprendre a fer un càntir

A Miguel Milá tampoc no li agraden els gestos de cara a la galeria del món de la gastronomia: “Un plat tacat amb una pinzellada de salsa em desconcerta. Una amanida de tomàquet és bonica en ella mateixa [...]. Em fa posar nerviós aquesta mena de disseny gràfic culinari”. Precisament l’últim disseny de Miguel Milá, el càntir per a la 69a Festa del Càntir d’Argentona, que es va celebrar a l’agost, és una altra mostra de com Milá defuig les extravagàncies i troba bellesa en el que és funcional: “El càntir m’ha ensenyat més a mi del que jo li pugui aportar. Avui, més que mai, cal que els objectes siguin sostenibles. És millor veure un càntir trencat que una ampolla de plàstic abandonada. Per tant, la meva tasca com a dissenyador es va reduir a procurar que el seu ús sigui confortable en la vida actual”, va dir Milá amb motiu de la presentació del seu càntir, que ha sigut finalista dels Premios Nacionales d’artesania.

És molt indicatiu del caràcter de Milá i de com viu la vida i el seu ofici que al llarg del llibre parli de la seva dona, María Valcárcel, i dels seus fills, Juan, Gonzalo -amb qui ha col·laborat-, Micaela i Lucas: “Els fills t’eduquen”, afirma. “A la meva dona també li he fet collarets, sandàlies, cinturons, bosses de mà, en fi, de tot. Els primers usuaris dels nostres dissenys sempre hem sigut nosaltres mateixos”, diu Milá al llibre sobre el caràcter “familiar” de la seva feina.

Al llarg de la seva trajectòria, Miguel Milá ha fet peces tan conegudes com les làmpares TMC i TMM, el llum de taula Cesta, el banc Neorománticoi la llar de foc A-14. “Una làmpara ha d’il·luminar, no ha d’enlluernar”, afirma Milá. Tot i això, creu que les làmpares han de ser objectes bonics, perquè es passen més temps apagades que enceses. Com que les seves ho són, a vegades l’han copiat, però sap veure aquests casos amb humor: “Vol dir que la vaig encertar, però em fa ràbia perquè em prenen una rendeta”.

Miguel Milá va arribar al món del disseny gairebé per casualitat després de començar els estudis d’arquitectura. Un altre dels aspectes de la seva manera d’entendre el disseny és que reconeix l’aportació que hi fan els industrials que fan realitat els seus projectes: “El primer que demano quan em fan un encàrrec és visitar la fàbrica on es farà la producció”. I pel que fa als projectes somiats, li agradaria fer un cotxe. Seria més “quadrat” del que s’acostuma a veure: “L’aerodinamisme em sembla absurd, perquè els cotxes no poden passar d’una determinada velocitat. A més, et pren espai”, conclou Milá.

Més continguts de