MÚSICA

Miguel Poveda: «D’adolescent jo era més ‘calorrillo’»

Músic. actua divendres al Caixabank Polo Music Festival

Després de la intensitat conceptual d’ Enlorquecido, Miguel Poveda signa un autoretrat musical: El tiempo pasa volando. 30 años en la música (Concert Music). En el primer CD d’aquest àlbum doble versiona glòries de la rumba del Pescaílla, Bambino, El Luis, Los Chichos i Tijeritas, entre d’altres, i en el segon mostra la cara més estrictament flamenca. Totes dues cares seran presents en el concert d'aquest divendres al Caixabank Polo Music Festival de Barcelona

A El tiempo pasa volando hi ha el Poveda que escoltava rumba en un CD i el cantaor flamenc que seria després en el segon CD.

Fa trenta anys escoltava Tijeritas, que era el meu ídol, Los Chichos i Parrita. Jo era més rumber que una altra cosa. La mare sí que escoltava més copla, Marifé, Rocío Jurado, Rafael Farina, Marchena, però d’adolescent jo era més calorrillo.

La seva generació és la que escoltava Parrita i duia samarretes de Michael Jackson.

He crescut en aquesta diversitat. Les meves primeres nocions musicals eren aquestes, i el Pescaílla, i sobretot Bambino. I a partir d’aquí alguna cosa es va remoure dins meu i vaig derivar en cantaor flamenc, que és on finalment em vaig instal·lar. El flamenc és el meu tronc musical, però amb llibertat i curiositat també m’he acostat a altres propostes. 

Musicalment ha sortit més a la mare que al pare; ell era més de Pink Floyd i Mike Oldfield.

Sí, però les influències del pare van despertar amb els anys. De petit, quan ell posava discos de Pink Floyd o d’Alan Parsons jo m’atabalava moltíssim. Pensava: “Quina intensitat, aquesta música tan tètrica”. En canvi, la mare posava Bambino i tot era alegria. Ves per on, al disc Enlorquecido [2018] vaig fer servir sons dels grups que escoltava el meu pare, com Supertramp. I la cançó El silencio té un inici molt de Mike Oldfield. La música de la mare ha manat sempre, és la que m’ha llançat a dedicar-me a això, però amb els anys han aparegut els sons del meu pare. El temps m’ha fet reconèixer que la música que escoltava el meu pare també era de molt nivell. És que escoltava els Beatles!

En el disc homenatja tots dos a la cançó Puertollano y Murcia, oi?

Sí, són els meus pilars.

¿Quan era adolescent discutia sobre si eren millors Los Chichos o Los Chunghuitos?

No, no. A mi sempre m’han fet ràbia aquests debats, perquè mai he sigut més papista que el papa. Jo anava molt a la tertúlia flamenca de Badalona, i allà tot això ho vivia, amb els manieristes barallant-se amb els de Fosforito. I eren discussions molt fortes. A mi m’agraden els dos, com m’agraden Los Chichos i Los Chunguitos. Bé, Los Chichos van ser pioners i m’agraden més, però això no desmereix la feina de Los Chunguitos, que també eren meravellosos. En l’art, això d’haver de triar o l’un o l’altre no va amb mi.

Va cantar en les penyes flamenques de Badalona. Com han canviat des d’aleshores?

Les noves generacions ja no van a les penyes, perquè avui dia la gent jove ho té tot al mòbil. Nosaltres, en canvi, no teníem cap altre entreteniment. També val a dir que les penyes no han tingut gaires ajuts. Tot s'ha anat dispersant i ja no és el que era.

¿Hi ha tingut res a veure que hagi crescut la professionalització del flamenc?

Potser sí. Jo em mirava en els cantaores de les penyes, emigrants andalusos que vivien aquí però que tenien dins seu tot un univers d'autenticitat del flamenc, com si haguessin arribat amb el tren el dia anterior. Aquells s’han fet grans, ja no van a les penyes, i els joves no tenen referents a les penyes, almenys a Catalunya.

Per a vostè van ser molt importants.

Sí, moltíssim.

I també els tablaos de Barcelona.

El Tablao Cordobés, el Tablao de Carmen i l'acadèmia de la Tani em van ajudar molt. Quan vaig guanyar el concurs de la Unión van començar a sortir-me actuacions a festivals de flamenc arreu d’Espanya, i de sobte em veia amb Calixto Sánchez, José Mercé, Chocolate, el Cabrero, la Paquera de Jerez... I jo pensava: "Però si estic verdíssim! No estic preparat per ser-hi, aquí". Per això quan tornava a Barcelona me n'anava al Tablao Cordobés per deixar-me anar rítmicament. No sé si eren 2.000 pessetes diàries el que cobrava. De fet, em deien que què hi feia allà, si ja era una figura, però és que jo volia aprendre. El Cordobés el vaig haver de deixar perquè t’exigia cantar cada nit. Era com la mili, i el Luis Adame, l'amo, no em donava gaires permisos per sortir. En canvi, el Tablao de Carmen era més flexible. Tant les penyes com els tablaos van ser fonamentals per aprendre.

¿I el guitarrista Juan Ramón Caro?
Un fenomen, perquè a més de bon guitarrista és una boníssima persona i té uns coneixements del cant com pocs. Li agrada molt el cant, i això es nota a l'hora d'acompanyar. M'agradava estar amb ell perquè aprenia molt. Era com estar amb un cantaor més gran, tot i que érem de la mateixa edat.

I ara amb Jesús Guerrero fa la impressió que hi té molta complicitat artística.

M'encanta perquè té un concepte molt d'acompanyant; és un guitarrista que no busca ni l'efectisme ni el protagonisme, que sí que el té quan li correspon tenir-lo. Això és una virtut. I a més quan toca té aquest perfum de San Fernando, de la badia de Cadis. També m'agrada perquè, com que encara no està viciat, és algú que vas adaptant a la teva forma i que no t'imposa tant el seu toc.

¿Això fa que s'adapti bé als arranjaments de Joan Albert Amargós?

Sí, per a mi és fonamental que a l’Amargós li agradi el guitarrista. Quan ha de venir un guitarrista nou, sempre l’hi pregunto a l’Amargós. I respiro quan em diu: "Molt bé, xato, és molt professional". A l’Amargós li encanta el Jesús. De fet, ha fet arranjaments per al disc d'Alba Carmona, que és la dona del Jesús. I amb el Bolita igual, s'hi entenen molt bé.

En el segon CD d’ El tiempo passa volando hi ha pals que no havia enregistrat.

Sí, que jo recordi no havia gravat mai la petenera, el romanç, la guajira i els tangos del Piyayo, que en alguns discos apareixen com a tangos de Màlaga. Però, bé, és el món Màlaga... que és on visc ara, concretament a Estepona. Estic més malagueny, ara.

¿De verdiales sí que n’havia gravat?

Sí, amb Juan Carlos Romero a Tierra de calma. Però eren una versió molt particular d’ell.

Com seran els concerts de la gira?

És una celebració desenfadada, i s’il·lustra com el llibret de l’àlbum, amb imatges meves a la pantalla. Abordo tot aquest reguitzell de cançons que ja m’encantaven de petit i després vaig cap al flamenc tradicional, que és una parcel·la on tinc més marge de llibertat i d’improvisació. I tancarem amb Federico. Potser amb Oda a Walt Whitman i Grito hacia Roma desde la Torre Chrysler Building, o amb No me encontraron. Els aniré alternant.

Miguel Poveda fa un pas endavant emmirallant-se en Lorca

L'any passat, quan va estrenar Enlorquecido al Festival Jardins de Pedralbes, va fer una interpretació molt intensa precisament de l’Oda a Walt Whitman.

Durant tota la gira d’ Enlorquecido vaig tenir sensacions molt fortes. Va ser un viatge molt espiritual tota la gira, i és veritat, amb l’ Oda a Walt Whitman el termòmetre pujava molt. No pensava que seria tan potent i sí que ho ha sigut. Per això la mantinc en el repertori de la gira d’aquest any.

Com té la veu, ara? Més madura?

Porto tres mesos sense fumar. En realitat no fumava gaire, però m’afectava. I ara que no fumo em trobo pletòric.

Quan Morente va convèncer Poveda de fer un disc en català.

Miguel Poveda va publicar el 2005 el disc Desglaç, una meravella en què el cantaor de Badalona interpretava a partir de poemes de Jacint Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Joan Margarit, Enric Casasses, Sebastià Alzamora i Gabriel Ferrater, entre d’altres. Però Poveda no les tenia totes malgrat la insistència de Lluís Cabrera, l’ alma mater del Taller de Músics. Fins que una nit a Granada hi van intervenir Enrique Morente i Juan Habichuela. "Sí, em van convèncer ells. No podria presumir mai que va ser una iniciativa meva –admet Poveda–. Això sí, quan vaig dir que sí em vaig obsessionar i em vaig ficar en aquest univers i vaig gaudir com un nano. Era Lluís Cabrera qui m’insistia. I jo pensava: "Quin pesat!" En aquella època volia fer un disc de flamenc, sobretot perquè ja havia fet amb l’Enric Palomar Poemas del exilio de Rafael Alberti que era una obra molt densa. Jo volia cantar flamenc i fer un disc de cant. Però el Cabrera vinga insistir".

Una actuació a Granada amb Juan Habichuela ho va canviar tot. Entre el públic hi havia Enrique Morente, i després del recital van anar a prendre unes copes. "Aleshores el Cabrera em va dir que cantés alguna cosa en català. A mi no em venia de gust. Érem a Granada, però el Cabrera no baixava del burro i insistia que cantés Verdaguer! I llavors Enrique Morente va dir: "Sí, Miguel, canta en català, que jo vull escoltar-te". I al final ho vaig fer per ell", recorda Poveda, que va cantar A mos bescantadors. "Enrique Morente i Juan Habichuela es van emocionar, sobretot Habichuela. I Morente em va dir que l’enregistrés, que havia de fer un disc en català. Va aixecar-se i va dir: "Si jo fos català ja hauria gravat en català, com si hagués sigut gallec hauria cantat en gallec, i del País Basc en euskera. Tu que tens aquesta sort, fes-ho, que ets dels pocs que ho poden fer". OK. Si ho diu l’Enrique. Avui dia molts flamencs em diuen que un dels meus millors discos és Desglaç. Així que és el millor que he pogut fer en la meva carrera. Beneït Lluís Cabrera en aquell moment, maleït en altres [riu], però, en aquell, beneït ell i beneïts Juan Habichuela i Enrique Morente", diu Poveda.

Més continguts de