Miguel Ríos, més rock que simfònic a Pedralbes
El músic de Granada vesteix el seu repertori amb una orquestra
Miguel Ríos
Festival Jardins de Pedralbes. 21 de juny
21 de junyMiguel Ríos ha sotmès el seu cançoner a diferents tractaments musicals. Fa vint anys que el va vestir de big band, però fins a l’any passat no havia materialitzat el somni d’embolcallar-lo amb una orquestra simfònica. Ho va aconseguir a Granada, sota la batuta de Josep Pons, el director musical del Liceu, i va donar com a fruit el disc Symphonic Ríos. La idea no era tant adaptar les cançons al format simfònic com buscar un espai que poguessin compartir l’orquestra i el seu grup de rock, els Black Betty Boys, amb els arranjaments de Josep Mas Kitflus, Gustavo Gregorio, Alejandro Terán, Joan Albert Amargós i César Guerrero. Del disc se n’ha derivat la gira que va començar dijous al Festival de Pedralbes, i on Miguel Ríos actua al costat dels Black Betty Boys (baix, guitarra, teclats i bateria) i davant de la Universal Music Orchestra, dirigida pel barceloní Carlos Checa, que també va dur la batuta de la mateixa formació en la gira que va fer Isabel Pantoja en sortir de la presó. El resultat és una mena de concert per a orquestra i grup de rock on l’element simfònic té un protagonisme variable, a vegades esplendorós, com a El río i Todo a pulmón, pero sovint també enfosquit pel so de la bateria i el baix. De fet, durant bona part de l’actuació l’orquestra va tenir un paper massa accessori.
“Això també és rock’n’roll”, va dir Ríos, de 74 anys, al principi del concert i abans de demanar un aplaudiment per a “una orquestra paritària”. “I tan masclistes que érem els rockers...”, va afegir buscant la complicitat d’un auditori en què predominava la generació que va descobrir les cançons del cantant de Granada als anys 80. Ríos, bé de veu i encara en forma com a xòuman, va estar pendent de dialogar amb els espectadors, a vegades per ensabonar-los, d’altres per recordar-los que ja no són joves (“Penseu que el rock ha tornat a les vostres vides després de molts anys”) i també buscant una connexió sentimental, com quan va cantar unes estrofes de Bienvenidos en català o quan va fer broma sobre Madrid, “una paraula no gaire políticament correcta aquí”. I per apaivagar la nostàlgia va intentar connectar amb el present cançons dels anys 80 com En la frontera. “Fa por el que molts governs poden arribar a fer per treure’s de sobre els pobres que venen a trucar a la porta”, va dir per criticar l’Europa que barra el pas als migrants.
El repertori va tenir un caràcter antològic. Pràcticament no hi va faltar cap dels clàssics, sobretot els que parlen de l’ofici de rocker ( Blues del autobús, Memorias de la carretera, Los viejos rockeros nunca mueren...), i també va repescar temes més permeables al caràcter simfònic com la balada heavy Reina de la noche i, esclar, l’ Himno a la alegría amb què va tancar dues hores de concert.
