Milo Manara: “L’erotisme ha perdut el seu rol subversiu”

BarcelonaCoincidint amb la seva visita al Comic Barcelona, Norma ha recuperat un relat eròtic de Milo Manara (Luson, 1945), El arte del azote, que adapta el clàssic de Jean-Pierre Enard. Però el mestre del còmic eròtic prefereix reivindicar aquests dies la seva obra més seriosa, com el segon volum de la seva biografia de Caravaggio: La gracia (Norma).

Per què Caravaggio?

Primer, la passió que sento per ell. Els autors de còmic sentim una passió especial per Caravaggio perquè era un narrador. No feia una pintura representativa, sinó narrativa. El seu martiri de sant Mateu no representa la idea del martiri, del sant immers en l’èxtasi de felicitat perquè ja pensa en la recompensa celestial, sinó que representa la realitat del patiment de la víctima i la crueltat de la tortura. Els seus primers quadres explicaven les històries que ell vivia en les tavernes que freqüentava, la seva vida quotidiana: la gitana que llegeix la mà mentre roba un anell, els estafadors que enganyen el públic amb les cartes... T’està explicant sempre una història.

¿El va influir com a dibuixant la posada en escena dels seus quadres?

Caravaggio adopta en la seva pintura una tècnica de ficció, fent servir models que troba al carrer per escenificar les situacions que vol pintar. Treballava gairebé com un director de cinema, il·luminant l’escena i tot. Jo he treballat així alguna vegada, però el meu treball principal és el còmic, no la pintura. No m’ho puc permetre.

Caravaggio va tenir una vida digna de personatge de còmic.

Absolutament. Seria difícil inventar una vida més aventurera que la seva. Era un personatge picaresc, de capa i espasa, així que era perfecte per adaptar al còmic. Però el principal motiu per fer-ho és la necessitat que sentia de donar un sentit d’utilitat al meu treball. Volia contribuir a divulgar la cultura, sobretot l’artística. No és la meva primera obra divulgativa, ja en vaig fer una sobre la història de les models, però en aquest cas es tracta d’un gegant de la història de l’art que ha influït Velázquez, Rembrandt, Georges de la Tour... És un dels artistes clau per al naixement de la modernitat. Avui dia s’està perdent la connexió amb el passat. Tenim tendència a creure que entre la modernitat i l’antiguitat hi va haver un tall net, però en realitat tot forma part d’una cadena, d’una mateixa història. Només cal veure la reinterpretació que fa Picasso de Las Meninas.

Diu que necessitava donar utilitat al seu treball. ¿En tenien cap, d’utilitat, els seus treballs eròtics?

En el seu temps, sí. I no ho dic tant perquè jo ara sigui gran, sinó perquè, quan jo vaig començar, el gènere eròtic trencava tabús i semblava que contribuïa a renovar la societat. El cinema, el còmic i la música van contribuir a la renovació social. En aquella època era necessari provocar una mica de polèmica, escandalitzar, però l’erotisme ha perdut el seu rol subversiu. La capacitat de l’erotisme per canviar la societat ha minvat arran de la proliferació de representacions sexuals que ofereix internet.

Quin paper ha de jugar l’erotisme en la societat, doncs?

Mira, l’erotisme és l’elaboració cultural del sexe, com la cuina és l’elaboració cultural de l’alimentació. Però això s’ha perdut en bona part perquè la pornografia que trobem a internet no és l’elaboració cultural del sexe, sinó la seva mera representació. Crec que encara es podrien fer coses interessants en el gènere, però millor que les facin artistes més joves, jo ja n’he fet prou.

Vostè és un dels autors que han dibuixat més vegades i de manera més bella el cos femení. ¿Quan va veure per primera vegada una dona despullada? ¿Va ser en una imatge o en la realitat?

Va ser en la vida real. Me’n recordo perfectament. Jo estava fent el batxillerat artístic i tenia 15 anys quan vaig veure una model nua. Era la primera vegada que veia una dona així. El més curiós, tanmateix, era que jo era l’únic noi de la classe; els altres setze alumnes eren noies. En aquella època el batxillerat artístic estava considerat una escola per a senyoretes que no obria possibilitats de feina futura. Hi anaven sobretot noies. La qüestió és que descobrir el cos femení en una situació tan divertida va fer que jo sempre associés la nuesa a la diversió i el plaer, no al trauma, com passa a altres persones. Per a mi l’erotisme sempre ha tingut connotacions de lleugeresa, segurament arran d’aquesta experiència.

Com va ser la seva col·laboració amb Federico Fellini? Ell era un gran amant del còmic.

Sí, Fellini va començar la carrera com a dibuixant de còmic fent caricatures per als soldats americans al final de la Segona Guerra Mundial. Li agradava moltíssim el còmic i, per exemple, li encantava un dibuixant espanyol, Vicente Segrelles. També li agradaven els clàssics com Windsor McCay i gent més moderna com Moebius. Jo vaig fer el cartell d’un film seu [Entrevista ] i després vam col·laborar quan va tenir problemes per finançar la següent pel·lícula, perquè la RAI, quina vergonya, no tenia diners per pagar una pel·lícula de Fellini però sí per als programes de Raffaella Carrà. En fi, va ser una desgràcia per a la RAI i una sort per a mi perquè, com que no podia rodar la història que havia escrit ( Viatge a Tulum ), la va readaptar per al còmic i va fer l’ storyboard perquè jo l’acabés de dibuixar.

¿A vostè Fellini li agradava molt?

Jo n’era un fanàtic. L’única pel·lícula seva que no vaig veure al cinema va ser La dolce vita i va ser perquè era molt jove i no m’hi van deixar entrar. L’estrena de les seves pel·lícules era la cita cultural més important de la meva vida. El vaig conèixer en ocasió del seu 65è aniversari, el 1985, perquè un periodista va convidar una sèrie de dibuixants perquè li féssim un dibuix d’homenatge. Jo vaig fer una historieta de quatre pàgines i quan la va llegir em va telefonar i em va convidar a Cinecittà, on estava rodant Ginger i Fred. I des de llavors sempre vaig poder anar a Cinecittà i veure els seus rodatges. Així vaig conèixer Marcello Mastroianni i Roberto Benigni, que em van obrir un món nou. Dibuixar un còmic de Fellini és un dels regals que m’ha fet la vida.