Mirar el romànic a través de Picasso

BarcelonaEl Palau Nacional va ser objecte de polèmica abans de la remodelació de l’arquitecta italiana Gae Aulenti el 2004. Un mes abans de l’obertura del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el setembre de l’any 1934, Carles Capdevila i Recasens va criticar les sales en un article aparegut a La Publicitat, on també explicava la sorpresa que li havia produït veure-hi el romànic: “La insípida i banal arquitectura de les sales ha estat tan hàbilment desfigurada amb les instal·lacions de les pintures murals romàniques i els fragments arquitectònics autèntics que cal un guia per discernir l’estructura originària”. El tema d’aquell article, però, no era l’arquitectura del museu, sinó la visita que Pablo Picasso hi havia fet pocs dies abans.

Precisament 40 obres de l’artista malagueny que es poden veure a partir d’avui al Museu Nacional dins l’exposició Picasso romànic exposades entre els frescos i els absis avui fan el mateix efecte que els murals van produir-li a Carles Capdevila i Recasens al segle passat: els marrons i el negre del Gran banyista fan revifar els pigments de la Lapidació de Sant Esteve de Boí. Amb tot, els espais de Gae Aulenti segueixen sent durs, fins i tot per a un artista tan potent com Picasso. En aquest sentit, les obres del Museu Picasso de París que formen la mostra, dibuixos, pintures, escultures i ceràmiques, es beneficien del muntatge que ha ideat l’arquitecte Jordi Garcés, l’autor de la remodelació del Museu Picasso de Barcelona.

L’article de La Publicitat també recull l’impacte que els frescos romànics van tenir en el malagueny: “Davant d’aquells fragments incomparables de l’art primitiu català, n’admirava la força, la intensitat i l’ofici, la seguretat de visió i execució, l’aplom i la convicció amb què la mà de l’artista ignorant havia expressat en aquells panys de paret les idees i els sentiments que li ocupaven l’esperit”. L’objectiu dels comissaris de Picasso romànic, Juan José Lahuerta, antic cap de les col·leccions del museu i ara assessor, i Emilia Philippot, conservadora del Museu Picasso de París, no és trobar correspondències evidents entre l’art medieval i el del malagueny, sinó al contrari: “Pot semblar paradoxal, però parlem de la influència de Picasso sobre l’art romànic”, afima Lahuerta. Segons el comissari, “ens identifiquem amb el romànic perquè Picasso hi ha influït i perquè també ha influït sobre la nostra mirada”. “Picasso i altres artistes de l’avantguarda projecten sobre els primitivismes -l’art africà, el de l’antic Egipte i l’ibèric i el romànic- una mirada moderna que transforma el passat en modern”, subratlla. “Es tracta de veure la permanència del diàleg que Picasso estableix amb el romànic entre l’any 1906 i els anys 50”, afegeix Philippot.

Portar la pintura al límit

Segons Juan José Lahuerta, la mostra recull “ressonàncies” entre Picasso i el romànic. El discurs està articulat a partir d’un moment històric (l’estada que l’artista malagueny va fer a Gósol la primavera i l’estiu de 1906) i de dos motius recurrents en la seva trajectòria: la crucifixió i el crani. A més de Gran banyista, l’àmbit de Gósol inclou diversos dibuixos realitzats en aquesta població dels Pirineus, que va ser decisiva en la transició de l’època rosa cap al cubisme, i un bust masculí preparatori de Les senyoretes d’Avinyó. Pel que fa a obres posteriors, es poden veure tres ceràmiques datades l’any 1950. La semblança del protagonista d’una d’elles amb els apòstols dels frescos romànics és sorprenent. La recerca dels comissaris es torna més profunda quan posen en diàleg el Davallament de Santa Maria de Taüll amb diverses crucifixions molt violentes de Picasso dels anys 30, els personatges de les quals sembla que estiguin fets d’ossos o fòssils. Amb ells, Picasso es va interrogar, diu Lahuerta, “sobre les possibilitats de la pintura”.

El qualificatiu que el crani d’Adam de les pintures de Sorpe rep més sovint és el de “picassià”. Per això, l’últim àmbit està situat davant aquest conjunt. “Per a Picasso la calavera és una deformació del cap humà”, explica Lahuerta. Aquí es pot tornar a observar la força de la seva experimentació. Hi ha un crani amb una fulla de palmera enganxada a la part posterior d’una tela i el crani d’un moltó i el d’una cabra semblen representar l’animalitat de l’home.

Picasso romànic ha costat 290.000 euros i estarà oberta fins al 26 de febrer. També inclou una vintena de documents dels arxius del Museu Picasso de París, alguns dels quals són inèdits. Criden l’atenció una fotografia de Brassaï d’una marededéu de fusta que Picasso tenia al seu taller i una postal amb la imatge d’un capitell romànic de la catedral de Tarragona que Joan Miró va enviar a l’artista el 1922.

De Gósol el 1906 als estralls de la II Guerra Mundial

El camí cap el cubisme

Picasso acaba renegant de la sensualitat de l’obra de la seva època rosa. Les formes més depurades d’aquest Bust d’home (estudi per a Les senyoretes d’Avinyó) mostra la seva evolució. Però aquesta personatge encata manté una estranya bellesa clàssica.

Els ossos per fora

Les articulacions de les talles del Davallament de Santa Maria de Taüll contrasten amb els cossos deformats de les crucifixions de Picasso dels primers anys 30, pròximes al surrealisme. Aquests cossos, ¿s’articulen o s’estan descomposant?

Calaveres bèl·liques

La calavera és un dels motius amb els quals Picasso representa el drama de la segona Guerra Mundial. Apareixen en natures mortes claustrofòbiques i de colors punyents. Aquesta està datada menys d’un any després del final de la guerra, el març de 1946.