Montse Castellà: “A la gent de l’Ebre quan naixem ens posen un megàfon sota el braç”

BarcelonaLa cantautora Montse Castellà (Tortosa, 1976) torna a l’activitat discogràfica amb Punts de llibre (A Flor de Tiempo), un doble disc editat pel segell de Paco Ibáñez en què presenta temes propis, musica poemes d’altres i fa versions que encara no havia enregistrat.

Quin sentiment et va inspirar a l’hora de fer aquest disc?

La vitalitat, l’optimisme, les ganes de veure l’ampolla mig plena, la mirada alegre a la vida. La vida et somriu si li somrius.

¿Això ho creus després de l’1-O o ve d’abans?

Ja ho porto incorporat de sèrie. Hi ha una part de la meva genètica que és així de sempre. També és cert que vaig entrar a l’estudi al novembre i que evidentment el treball estava preparat. No és que compongués cançons arran de l’1 d’octubre, però sí que el sentiment, el pòsit que tinc quan interpreto, acabo d’arranjar i dono el vistiplau a totes les cançons, està molt influenciat per aquella tardor tan intensa, i evidentment sí que hi ha una part d’allò, però ja venia amb mi.

En el teu cas, no et ve d’ara implicar-te en lluites col·lectives.

A la gent de l’Ebre quan naixem ens posen un megàfon sota el braç. I un dia o altre l’acabaràs utilitzant perquè a més de les causes comunes de país i socials, a nosaltres, com a territori, com a Ebre, ens hi has de sumar causes que només tenen lloc aquí baix: el riu, els trens, les nuclears. Tot això ens multiplica la feina. A més, tinc una feina que em permet mostrar-ho. Jo soc com canto i canto com soc, no hi ha una Montse dalt de l’escenari i una altra baix. Si vaig a una mani a defensar el riu, després no puc no cantar-li. I a la inversa: si faig una cançó per al tren, com hi ha en aquest disc, després no puc no implicar-me en la plataforma que intenta canviar les coses. Tinc la sort que la meva afició és la meva professió, i que és una professió que et permet intentar canviar les coses.

Per què has fet un àlbum amb dos discos tan diferenciats?

El primer CD és tot música i lletra pròpies. Tenia moltes ganes de fer això perquè des del primer disc que no ho feia. Però tampoc no he volgut deixar de fer allò que m’ha portat on soc, que és musicar poesia i fer adaptacions de temes que per a mi han sigut importants. A nivell conceptual m’anava molt bé tenir dos espais diferenciats dins d’un mateix projecte: un de molt identificat amb què volia dir jo i com volia dir-ho, i l’altre musicant poemes d’altres, de Martí i Pol, Zoraida Burgos, Rosa Fabregat o el mateix Cervantes, i alguna adaptació de temes que fa temps que toco en directe.

Quines lectures t’han inspirat a l’hora d’escriure les lletres?

Jo soc molt més d’assaig i de poesia que de novel·la. Em sento més còmoda amb un Rilke, un Martí i Pol, una Zoraida Burgos o amb un assaig de Marina Garcés que no pas amb una novel·la. No és que no m’agradin, perquè en llegeixo, però m’identifico més amb la poesia i l’assaig, i m’ajuden a créixer i a pensar. Com que feia més de sis anys que no publicava obra m’ha donat temps per enriquir-me pel que fa a lectures i viatges. He sigut cantant de creuer durant bastant de temps els últims temps. He cantat en un vaixell des de Turquia fins a Madeira durant un parell d’anys i després també en un hotel de Qatar, i això m’ha donat moltes taules, moltes músiques diferents, molta gent que et parla de música diferent, que t’ajuda a veure la vida d’una altra manera. Tot això ho he volgut filtrar, i quan m’he posat davant d’un paper en blanc hi havia molta part d’aquestes vivències.

¿Amb quin repertori havies de treballar al creuer i a l’hotel?

Ben poca cosa pròpia, només en moments puntuals, i la resta tot eren adaptacions, versions. Anava una mica en funció de la sala on havies de tocar. Per exemple, al creuer, una de les sales on havia de cantar era més de festa, de ball, com si fos per a una orquestra de ball de festa major. No és l’estil que jo compondria, però sí que la teva veu agafa una tessitura i uns estils que potser no t’havies plantejat cantar, i això ja ha quedat una mica en el teu pòsit. A Qatar vaig estar molt a gust a l’hotel de Doha perquè era un piano bar. Érem el pianista i jo a guitarra i veu, i tot en acústic. Allí podíem fer cançons de Norah Jones, de Sade, de Carole King; és a dir, una cosa més pròxima a com soc jo i com em sento. I són concerts cada dia. Jo treballava de diumenge a diumenge, quatre hores de concert al dia: una hora de concert, una hora de descans... Això t’acaba fent millorar.

¿Se n’aprèn molt tocant en creuers i hotels?

Moltíssim. Són moltes hores d’escenari. Per exemple, al piano bar jo volia fer cançons de Coldplay, però, si no les arranjava d’una manera acústica, en aquell espai no hi encaixaven. T’ajuda en això, a veure com adaptes la cançó per convertir una cançó ràpida en una de lenta, una que era rock en una balada... Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és que cada dia aprens alguna cosa, i això et fa estar molt atenta i vital.

I amb el projecte de Les Kol·lontai

He après a treballar més en grup i a compondre a vuit mans, que no és fàcil, perquè cadascuna té una manera de ser i cal encaixar-ho tot perquè funcioni. Som quatre dones amb molt de talent, amb molt de caràcter i amb maneres diferents de veure les coses, i crec que ha sigut una sort poder-nos entendre per fer un projecte tan complex i tan diferent i poder-nos enriquir les unes de les altres.

Tornant a Punts de llibre

Quan vaig anar a posar fil a l’agulla amb la idea aquesta que fos diferent de la resta, vaig penar que si hi havia una evolució musical personal com a cantautora, també hi havia de ser en les col·laboracions. Quan penso amb quins músics vull fer el disc, el meu primer barem és triar la bona gent, quins són els amics, i d’aquells trio els que són més bons músics o els que a mi m’ho semblen. Certament, hi ha un gruix de músics que són de les Terres de l’Ebre, que són amb els que treballo des del primer disc i que m’acompanyen en els directes quan poden i amb els quals tinc molt bona amistat. No volia gent que no sentís com a propi el projecte. I, com que som amics, això fa que soni millor. I el Mario i el Gorka són músics de l’òrbita de Paco Ibáñez, als quals he pogut conèixer i hi he pogut treballar gràcies al Paco. I s’hi han implicat.

Com va ser que el disc l’edités el segell de Paco Ibáñez?

Va ser com una mena de conseqüència natural d’una amistat que ha anat creixent, de fer dinars a casa seva, de fer converses fins a la matinada, d’anar-lo a veure a concerts i que ell vingués a l’Ebre i el portés en cotxe a visitar el territori. És una amistat forjada a foc lent que finalment va desembocar en el fet que quan volia fer el nou treball es va oferir a treure’l. Sincerament, malgrat que m’imaginés que podia ser molt bonic, tampoc m’esperava que ho fos tant. Sí que hi ha una estima i una amistat, però no és per això que el publica. Ell el treu perquè hi creu, la qual cosa em fa encara més contenta.

Com valores la teva experiència com a tertuliana a El matí de Catalunya Ràdio?

M’hi sento molt a gust i satisfeta perquè em permeten aportar i enriquir-me i aprendre. Hi ha companys de tertúlia als quals estic coneixent i als quals segurament no hauria pogut accedir si no hagués sigut a través de les tertúlies: periodistes, doctors en filosofia, en sociologia, en política, en economia. A més, m’agrada que hi hagi algú, en aquest cas jo, de les Terres de l’Ebre a les tertúlies de la ràdio pública. És important que se senti el nostre accent, no només lingüísticament sinó també pel que fa a realitat social.