Cinema

Mor Albert Finney, una llegenda eternament irada

L’actor britànic va protagonitzar ‘Tom Jones’, ‘Dos a la carretera’ i ‘Sota el volcà’

Va haver-hi una època, a finals dels anys 50 i principis dels 60, en què en una mateixa pel·lícula britànica hi estaven involucrats directors com Tony Richardson o Karel Reisz, escriptors com John Osborne o Alan Sillitoe i actors com Albert Finney, una llegenda de la interpretació que va morir ahir als 82 anys. Eren els temps dels joves irats, la generació que va expressar a través de l’art la mateixa ràbia que travessava la vida de les classes treballadores britàniques, sobretot la dels joves que ja no creien en la cultura del sacrifici perpetu. El triomf els durà a l’hedonisme més salvatge; el fracàs, a ensenyar les dents o a caure penya-segat avall. Albert Finney els representava a tots. De fet, va interpretar un d’aquells antiherois, Arthur Seaton, protagonista de la novel·la Dissabte a la nit i diumenge al matí, de Sillitoe, i de l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Reisz el 1960.

Aquella pel·lícula va ser una les pedres fundacionals del free cinema, i Finney, nascut a Salford el 9 de maig de 1936, un dels rostres més populars d’aquell nou cinema britànic. Encarnava tendresa i ràbia, i sabia jugar amb un rostre capaç d’expressar emocions profundes, a vegades amb rotunditat i excés, i d’altres amb una subtilesa a l’abast de molt pocs. És a dir, podia ser la devastació alcohòlica del cònsol britànic Geoffrey Firmin a Sota el volcà (John Huston, 1984) o la tristesa de l’home que s’adona de la trencadissa de l’amor a Dos a la carretera (Stanley Donen, 1967) en un memorable duel interpretatiu amb Audrey Hepburn. Finney, en fi, va ser ràbia, picaresca, elegància i perplexitat, com altres companys de generació, com ara Tom Courtenay, Richard Harris i Peter O’Toole.

Va amarar-se de segles de tradició a la Royal Shakespeare Company abans de fer-se un forat al cinema, sobretot a partir de la trobada amb Tony Richardson, que el va incloure en el repartiment de L’animador (1960) i, més tard, ja com a protagonista, a Tom Jones (1963), on interpretava el desbordant personatge creat per Henry Fielding al segle XVIII i que el guió de John Osborne va connectar amb l’esperit dels joves irats i també divertits.

Cinc nominacions a l’Oscar

Convertit en una estrella, amb tot el que això significava per a un home jove britànic als anys 60, Finney va atresorar un gran capital com a actor de prestigi, tant al cinema com al teatre. Amb Tom Jones va guanyar el premi al millor actor al Festival de Venècia i va aconseguir la primera de les cinc nominacions a l’Oscar que va acumular; sense premi, però. Només amb la seva interpretació a Dos a la carretera ja mereixia un lloc destacat en el Parnàs actoral britànic, però a més va saber treure profit del pas del temps i de les ferides de la vida. Unes vegades desapareixia dins de personatges que no tenien res a veure amb ell, com el primmirat detectiu Hercules Poirot a Assassinat a l’Orient Express (Sidney Lumet, 1974), i unes altres omplia de matisos papers secundaris com el Fouché d’ Els duelistes (Ridley Scott, 1977). Tots dos tenien origen literari, un creat per Agatha Christie i l’altre per Joseph Conrad. I la literatura de Michael Lowry va ser la matèria primera a partir de la qual va construir l’increïble paper de Sota el volcà.

Als anys 80 va crear altres interpretacions extraordinàries, com a L’ajudant de camerino (Peter Yates, 1983), on compartia protagonisme amb Tom Courtenay, i va fer incursions en el gènere com Llops humans (Michael Wadleigh, 1981). A poc a poc va anar cedint els rols protagonistes, tret d’ocasions especials com l’Ernest Hemingway de Hemingway, the hunter of death (2001) i el Winston Churchill de la producció de la BBC The gathering storm (2002). A canvi, va signar papers magistrals en repartiments corals, com el gàngster de Mort entre les flors (1990), dels germans Coen, i secundaris per a la història com el de la pel·lícula Erin Brockovich (Steven Soderbergh, 2000), pel qual va ser nominat a l’Oscar, i especialment els de Big fish (Tim Burton, 2006) i Abans que el diable sàpiga que has mort (Sidney Lumet, 2007).

Les últimes aparicions d’aquesta llegenda de la interpretació van ser en dues sagues d’acció: El llegat de Bourne (Tony Gilroy) i Skyfall (Sam Mendes), totes dues del 2012.