Mor Bruno Ganz, l'actor que va humanitzar Hitler

El protagonista de 'L'enfonsament' va ser un dels intèrprets clau del cinema alemany i europeu

L'actor Bruno Ganz, un dels grans intèrprets del cinema alemany, ha mort aquest dissabte al seu Zuric natal als 77 anys. Protagonista de pel·lícules com 'El cel sobre Berlín', 'L'amic americà' i, sobretot, 'L'enfonsament', el seu rostre seriós i d'aires melancòlics va ser també el del cinema alemany modern, el que van crear cineastes com Wim Wenders i Werner Herzog sobre les runes del passat nazi. Ganz va encarnar millor que ningú el fatalisme d'un cert arquetip centreeuropeu, el d'homes extraordinaris i alhora complicats, més a prop de la derrota que del triomf. L'home impassible, serè i sense esperança.

L'actor va néixer a Suïssa però es considerava alemany per formació cultural. Els seus inicis com a actor van ser en el teatre i va arribar a dirigir una companyia a Berlín. La seva arribada tardana al cinema coincideix amb l'eclosió del Nou Cinema Alemany: el 1977 Wenders el fitxa per a la seva adaptació de Patricia Highsmith, 'L'amic americà', contraposant la seva serenor introspectiva a l'expansiu Tom Ripley de Dennis Hopper. Després el cridarien Peter Handke a 'La dona esquerrana' (1978), Reinhard Hauff a 'El ganivet al cap' (1978), Wolfgang Petersen a 'El jugador d'escacs' (1978) i Werner Herzog a 'Nosferatu' (1979), en què encarna un impassible Jonathan Harker enfrontat al Nosferatu de Klaus Kinski.

Als 80 Wenders li donaria un altre dels seus grans papers: l'àngel d''El cel sobre Berlín', que, cansat de supervisar la vida humana, baixa a un Berlín encara dividit per la Guerra Freda i s'enamora d'una trapezista. Des de la contenció interpretativa, Ganz feia emanar la compassió i el dolor del seu rostre glacial. Després de l'àngel de Wenders, que tornaria a encarnar als 90 en la seqüela 'Tan lluny, tan a prop!', arribaria el paper d'escriptor malalt terminal de l'enorme 'L'eternitat i un dia', de Theo Angelopoulos.

D'àngel a dimoni

Ganz ja era un actor consagrat i reverenciat que s'enfrontaria al gran desafiament de la seva carrera i també el seu gran triomf: interpretar Hitler. Va tenir dubtes abans d'acceptar l'encàrrec d'Oliver Hirschbiegel, director de 'L'enfonsament', perquè la intenció era mostrar per primera vegada la humanitat del genocida, la seva simpatia i amabilitat amb el seu cercle íntim, una versió en carn i ossos del monstre que el cinema mai s'havia atrevit a donar, i menys el cinema alemany. Per preparar-se el paper, l'actor va estudiar durant mesos sobre Hitler i va rebre classes d'un actor austríac per imitar l'accent del personatge. La pel·lícula va generar un gran debat en la societat alemanya, però només hi havia un punt en què detractors i partidaris del film es posaven d'acord: el treball de Ganz era sensacional.

Gràcies a 'L'enfonsament', l'actor es va convertir en una figura icònica, gairebé un mem com el de l'escena en què Hitler perd els estreps, subtitulada sempre amb intencions paròdiques. Ell es va refugiar en la feina, prodigant-se al cinema i també al teatre. La seva presència donava un toc de prestigi a qualsevol pel·lícula, ja fos un 'thriller' com 'Sense identitat' de Jaume Collet-Serra, el drama històric 'El lector', la fosca comèdia de cambra 'La festa' o l'inclassificable 'thriller' de Ridley Scott 'El conseller'. I encara es pot veure als cinemes una de les seves últimes obres, 'La casa de Jack', on Lars von Trier el fa interpretar el mateix dimoni.

Més continguts de