MÚSICA
Cultura 23/12/2014

Mor Joe Cocker, la veu més negra del rock blanc

El cantant d’èxits com ‘You can leave your hat on’ i ‘Unchain my heart’ tenia 70 anys

Xavi Serra
3 min

BarcelonaLa seva era una de les veus més inconfusibles del rock, un crit aspre i profund que acompanyava en directe d’estranys moviments espasmòdics, com si estigués conjurant els esperits arcans del rock i el blues. Era el segell personal de Joe Cocker, el cantant més negre del rock blanc, mort diumenge als 70 anys com a conseqüència d’un càncer de pulmó que arrossegava des de feia temps.

Com tants altres joves britànics de l’època, Cocker va créixer acompanyat del rhythm’n’blues dels músics nord-americans, del blues de Robert Johnson i del soul de Ray Charles. Però si la majoria dels seus companys de generació van adoptar la forma de tocar del blues, Cocker va importar la modulació i els canvis d’intensitat dels cantants afroamericans, una profunditat i rugositat que es confonia amb un alarit i que, juntament amb altres com Eric Burdon, va obrir el camí per a cantants blancs de cor negre com Rod Stewart i Van Morrison.

Mai va tenir un repertori veritablement propi perquè no era un compositor capaç, però es va apropiar de temes aliens i els va fer seus per sempre. El primer single que enregistraria el 1964 seria una versió dels Beatles, I’ll cry instead ; passaria per diferents projectes i formacions fins que el 1968 una altra versió dels Beatles, With a little help of my friends, el catapultaria al capdavant de les llistes de vendes i el duria a actuar l’any següent a la primera edició de Woodstock. La seva interpretació del tema de Lennon i McCartney, recollida a la pel·lícula documental sobre el festival, consagra la presència expressiva i indomable del cantant. 25 anys després seria un dels pocs artistes que repetirien en la segona edició de Woodstock.

Esgotament i declivi

Durant el final dels anys 60 i el principi dels 70 continua l’èxit d’un Cocker adoptat per la generació hippie que forma la seva banda més coneguda, Mad Dogs & Englishmen, una formació de gairebé 30 músics amb contínues entrades i sortides de membres, dirigida pel pianista Leon Russell. El cantant surt de gira constantment i enregistra discos importants com Joe Cocker!, per al qual McCartney i Harrison, impressionats per With a little help of my friends, li cedeixen She came in through the bathroom window i Something. El disc en directe Mad Dogs & Englishmens, del 1970, és un nou èxit, però l’esgotament de les gires i les tensions amb Russell comencen a passar factura i Cocker comença a refugiar-se en l’alcohol.

Al llarg dels anys 70, el cantant continua oferint concerts multitudinaris i enregistrant material nou. D’aquesta època és precisament un dels temes emblemàtics del seu repertori, la balada You are so beautiful, de Billy Preston. Però l’alcoholisme, la depressió i els problemes amb la policia seran constants d’una dècada al llarg de la qual el cantant es guanya a pols el sobrenom de Mad Dog. A finals dels 70, Cocker és una figura caricaturitzada per còmics (John Belushi l’imitava al Saturday Nigh Live ) que protagonitza gires nostàlgiques com la que va fer juntament amb Arlo Guthrie i Richie Havens amb el nom de Woodstock in Europe.

El cinema al rescat

En el tercer acte de la carrera de Joe Cocker té una influència determinant el cinema. Arribats els anys 80, el productor de moda Stewart Levine el fitxa per enregistrar un duet amb Jennifer Warnes per a la banda sonora del film Oficial i cavaller (1982). Up where we belong retorna Cocker a unes llistes dels més venuts que ja no abandonarà. Superats els seus problemes personals, el 1986 torna a encertar la diana amb You can leave your hat on, que la pel·lícula 9 setmanes i mitja convertirà en bandera musical de l’erotisme soft i la sexualitat festiva. Després de treure-li la roba a Kim Bassinger, Cocker està en ratxa i publica el disc Unchain my heart (1987) que la cançó homònima converteix en un dels seus grans èxits.

Els anys suavitzen la gestualitat explosiva de Cocker però no el carisma de la seva veu. Durant les últimes dècades, Cocker gestiona el seu estatus de mite publicant discos regularment i realitzant concerts. Al maig, en complir els 70 anys, va anunciar que gravaria un disc a finals d’any i sortiria de gira el 2015. Sempre va pensar en ell mateix com un músic de blues i, per tant, no tenia cap intenció de jubilar-se.

stats