Mor el director José Luis Cuerda, mestre del surrealisme castís

Barcelona"¡Alcalde, todos somos contingentes, pero tú eres necesario!" La frase d’Amanece, que no es poco també es podria aplicar al director de la pel·lícula, José Luis Cuerda, que va escriure i dirigir algunes de les seqüències més brillants de la comèdia espanyola de les últimes dècades. Cuerda, que ahir va morir als 72 anys a l'Hospital de la Princesa de Madrid, era una estranya anomalia en el cinema espanyol que connectava la tradició neorealista i àcrata del tàndem Berlanga/Azcona amb l’humor surrealista de Mihura i Tono, aportant-hi el seu tarannà manxec, murri i descregut. També va exercir com a productor amb olfacte comercial (va ser el descobridor d’Amenábar) i va firmar dignes adaptacions literàries com La lengua de las mariposas i Los girasoles ciegos, però la història el recordarà per l’humor absurd i sense límits de Total, El bosque animado i, sobretot, Amanece, que no es poco, una pel·lícula màgica i inesgotable, plena de seqüències mítiques i frases que un bon amanecista pot passar hores recitant.

Cuerda, persona d’arrels profundes en la seva terra –com els homes que li naixien a l’hort a Pastora Vega–, va néixer el 1947 i va estudiar al seminari del seu Albacete natal, d’on Cuerda va marxar als 15 anys quan el seu pare, jugador de pòquer, va guanyar en una timba un pis al passeig de l'Havana. Allà estudia dret, però abandona la carrera i comença a freqüentar els cercles cinèfils madrilenys i intenta, sense èxit, estudiar a l’Escola Oficial de Cinema. Amb la condició que fos "un gos fidel", el pare el va col·locar a RTVE, on va rodar "més metres de pel·lícula que entre Bardem i Berlanga" i va debutar com a director amb el telefilm El túnel, que adaptava un relat d’Ernesto Sábato.

El 1982 dirigeix la comèdia Pares i nones, que aconsegueix un cert èxit i el director de continguts experimentals de TVE –eren altres temps– li proposa fer un migmetratge d’humor per enviar-ho a festivals. Ell es resisteix a fer una altra comèdia, però acaba cedint, tot i que decidit a no repetir fórmules ja vistes perquè, com explicava al pròleg del guió d’Amanece, que no es poco (Pepitas de Calabaza), "a Espanya no té sentit fer comèdies a l'estil de Berlanga, perquè ja les fa ell i ningú les farà millor". I és així: Total no sembla un film de Berlanga, sinó una versió castissa i poètica dels Monty Python, una farsa culta i delirant que arrenca amb Agustín González mirant a càmera i afirmant que el poblet de Sòria que té al darrere és Londres i que la manada d’ovelles que l’envolten són, de fet, ovelles. Cuerda uneix el costumisme rural espanyol amb l’humor absurd i els referents intel·lectuals, inventant una tradició pròpia en el cinema que pocs han continuat, potser només ell mateix i els còmics sorgits del programa La hora chanante (no per casualitat, tots provinents d'Albacete).

Apoteosi del disbarat

El cim d’aquest estil arriba el 1988 amb Amanece, que no és poco, que tot i el seu relatiu fracàs a la taquilla va anar guanyant adeptes any rere any fins assolir el seu estatus actual de clàssic intocable i apoteosi del disbarat. Cuerda es riu de tot: del clero, dels costums de l’Espanya rural, dels intel·lectuals, de la Guàrdia Civil, del realisme màgic i de gairebé tot. I ho fa acompanyat del millor repartiment còmic que s’ha vist mai en una pel·lícula espanyola, barrejant generacions i obtenint interpretacions icòniques de tothom: Cassen, Saza, José Luis López Vázquez, Gabino Diego, Chus Lampreave, Ferran Rañé, Ovidi Montllor... Tots estan sensacionals.

Però el poc ressò inicial de la pel·lícula impulsa Cuerda a canviar de registre i filma el drama tòrrid La viuda del Capitán Estrada i s’apunta a les celebracions del cinquè centenari dels descobriment d’Amèrica amb La marrana, en què Alfredo Landa –amb qui ja havia treballat a la magnífica El bosque animado– passeja un porc pels regnes castellans del 1492. El 1995, animat pel nou culte amanecista que reivindica la pel·lícula, Cuerda reprèn el seu registre absurd amb Así en la tierra como en el cielo, faula teològica que no està tocada per la mateixa vareta màgica que Amanece, que no es poco i passa sense pena ni glòria per la cartellera. L'any següent emergeix el Cuerda productor amb Tesis, el debut d’un desconegut de 24 anys anomenat Alejandro Amenábar, a qui també va produir Abre los ojos i Los otros.

L’etapa madura de Cuerda s’omple d’adaptacions literàries d’autors com Alberto Méndez (Los girasoles ciegos), Didier van Cauwelaert (La educación de las hadas) i Manuel Rivas, de qui adapta el drama Todo es silencio i La lengua de las mariposas, un sentit homenatge als mestres republicans amb un esplèndid Fernando Fernán Gómez. I el 2017, la resposta a les pregàries: Tiempo después, un retorn més que digne a la comèdia absurda, una faula distòpica ambientada en un poble de la Manxa l’any 9991 ("mil·lenni amunt o avall") que va reunir Cuerda amb veterans com Miguel Rellán i una nova generació d’actors com Berto Romero, Arturo Valls i, esclar, els chanantes Joaquín Reyes i Carlos Areces. Una carrera com la de Cuerda només podia acabar amb una rialla àcida, lliure i sardònica.