Cinema

Mor el director Julio Diamante, exponent del Nou Cinema Espanyol

El gadità va retratar a 'Tiempo de amor' l'Espanya conservadora, reprimida i masclista dels anys 60

Julio Diamante, un dels directors destacats de la generació que als 60 va renovar estèticament i temàticament el cinema espanyol, ha mort aquest dissabte als 89 anys, segons ha informat l'Acadèmia del Cinema Espanyol, que fa uns mesos li va dedicar un homenatge amb la projecció de la seva pel·lícula més important, Tiempo de amor. Home polifacètic, Diamante també va ser guionista, actor, escriptor, director teatral, docent, gestor cultural i cantant aficionat. Com a director del Festival de Benalmádena va xocar nombroses vegades amb la censura i va ser professor molts anys a l'Escola Oficial de Cine de Madrid, d'on el van acabar expulsant per la seva militància comunista.

Company de generació i amic de Juan Antonio Bardem i Luis García Berlanga, va començar els estudis de medicina però es va acabar llicenciant el 1961 a l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques, precursor de l'Escola Oficial de Cine, d'on també van sorgir altres membres de l'anomenat Nou Cinema Espanyol. La censura va retallar-li la seva primera pel·lícula, Los que no fuimos a la guerra, que tot i així es va acabar presentant amb èxit a Venècia sota el títol de Cuando estalló la paz.

Però la seva primera pel·lícula estrenada oficialment va ser Tiempo de amor, un contundent fresc de l'Espanya masclista, conservadora i reprimida de l'època que presentava tres històries independents protagonitzades per dones. La mirada crítica i realista que ofereix de la societat espanyola i dels patiments de les dones contrasta amb la que venia el règim franquista i connecta Tiempo de amor amb altres films del moment com La tía Tula o El mundo sigue.

Diamante va continuar descrivint l'Espanya real de l'època a El arte de vivir, en la qual capturava el desassossec d'una joventut marcada per la tensió entre el desig de modernitat i els valors conservadors d'una societat corrupta que devora la puresa i els principis. A Helena y Fernanda Diamante va flirtejar amb el cinema policíac introduint la temàtica del lesbianisme, i a Sex o no sex es va deixar influir per la moda del cinema de destape. A principis dels 70, a més, es va convertir en responsable de la Setmana Internacional de Cinema d'Autor de Benalmádena, que va dirigir durant 18 anys. Amb l'arribada de la democràcia es va obrir un llarg parèntesi en la seva filmografia que tancaria el 2013 amb el documental La memoria rebelde, un viatge a través de la història recent d'Espanya des de la Segona República fins a la Transició amb testimonis d'alguns dels seus protagonistes.