Música

Jesús López Cobos, de la filosofia a la música

Mor als 78 anys un dels directors d'orquestra espanyols de més volada internacional

De Mozart a Richard Strauss, de Beethoven a Brahms, de Falla a Wagner. Jesús López Cobos va ser un dels pocs directors d’orquestra de gran volada internacional que va saber lidiar amb el repertori musical de tots els temps, extraient-ne l’essència. Mort ahir a Berlín, ciutat on residia, als 78 anys a conseqüència d’un càncer que li havia fet suspendre alguns concerts, López Cobos quedarà en la memòria de molts com un músic d’una exquisida sensibilitat i caràcter ferm, excel·lent tècnica i elegància gestual i, sobretot, un enorme perfeccionisme quan es tractava de crear música.

Nascut a Toro (Zamora) el 25 de febrer del 1940, López Cobos va començar dirigint el cor de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad Complutense de Madrid, on es va llicenciar, sense estudis previs en direcció orquestral. Acabada la carrera de composició, va estudiar direcció d’orquestra amb Franco Ferrara a Itàlia i Hans Swarowsky a Viena. El 1969 debutava com a director simfònic a Praga i com a director operístic al teatre de La Fenice de Venècia, on va ser nomenat director permanent la temporada següent. I després entrava per la porta gran a Alemanya debutant a la Deutsche Oper de Berlín, que també el va fitxar com a director general de música (1981-90) en substitució de Lorin Maazel, alhora que es convertia en el director convidat principal a la Filharmònica de Londres (1981-86). Amb l’orquestra alemanya va dirigir per primer cop al Japó el cicle complet de L’anell dels Nibelungs (1987).

La seva rapidíssima i llarga carrera el va dur a convertir-se en el director titular de l’Orquestra Nacional d’Espanya (1984-88), l’Orquestra Simfònica de Cincinnati (1986-2000), amb la qual va fer 26 aplaudits enregistraments per a Telarc -de Falla a Bruckner, Strauss i Wagner, acabant amb un disc de Turina i Debussy nominat als Grammy- i l’Orquestra de Cambra de Lausanne (1990-2000), a més de director musical del Teatro Real de Madrid (2003-2010). “He dirigit les orquestres que he volgut”, afirmava: de la Filharmònica de Berlín a la de Viena, de la Scala de Milà al Metropolitan de Nova York, de l’Òpera de París al Concertgebouw d’Amsterdam, del Covent Garden a la Filharmònica d’Israel. La seva manera d’entendre la música, plenament filosòfica, es va convertir en un referent per a diverses generacions de músics.

Amb tot, el director no va ser profeta a la seva terra fins que ja havia triomfat al món. L’amor per la música i el desamor per les limitacions burocràtiques van portar Jesús López Cobos a mantenir una relació de profunds desencontres amb les administracions de les grans orquestres de Madrid. Tot i ser reconegut amb el premi Príncep d’Astúries en la seva primera edició, el 1981, no va ser fins al cap de tres anys que va ser nomenat titular de l’Orquestra Nacional d’Espanya. El director va intentar modernitzar la institució, que aleshores no tenia ni reglament intern, i apujar el nivell de l’orquestra. En cinc anys va aconseguir el segon objectiu però els desacords amb la gerència i amb gran part dels músics li van fer tirar la tovallola i afirmar que no tornaria a tenir cap càrrec de responsabilitat a Espanya.

Tretze anys més tard va abandonar l’autoexili. Seduït per Emilio Sagi, responsable artístic d’un recent inaugurat Teatro Real, va acabar formant part d’una direcció tricèfala, juntament amb Inés Argüelles com a directora general. Cobos va voler dotar el teatre madrileny d’una orquestra i cor propis, però només ho va aconseguir a mitges reconvertint la Simfònica de Madrid en la nova plantilla estable. El 2010, i altra vegada a causa de les fortes discrepàncies amb la gerència, aleshores a càrrec de Miguel Muñiz de las Cuevas, i amb el nou i flamant director artístic, el totpoderós Gerard Mortier, acabat d’arribar, López Cobos va tornar a marxar.

Hereu d’una de les professions més longeves del món, López Cobos era actualment el director principal convidat de la Simfònica de Galícia i director emèrit de la Simfònica de Cincinnati i de la Simfònica de Castella i Lleó. La seva agenda estava plena fins al febrer del 2020.

Més continguts de