Mor Martín Chirino, l'escultor de l'espiral

Guanyador del Premio Nacional, l'artista canari ha estat un referent de l'avantguarda de postguerra

L'escultor canari Martín Chirino ha mort a Madrid deu dies després de fer els 94 anys. Guanyador del Premi Nacional d'Arts Plàstiques, ha estat un dels escultors més destacats de la segona meitat del segle XX, present en la majoria d'exposicions col·lectives que radiografien aquest període i exposat als principals museus del món. De fet, el Museu Reina Sofia li va dedicar una retrospectiva el 1991 i la Galeria Marlborough de Madrid una altra més recentment, el 2018. El 2020 ho farà la Marlborough de Barcelona.

Chirino, que va començar la seva obra als anys 50, es considera hereu i un pont entre la primera avantguarda escultòrica espanyola de la primera meitat de segle (Julio González, Pablo Gargallo) i els artistes de la democràcia. Va contribuir a renovar el llenguatge plàstic de postguerra a través del grup El Paso, que va cofundar el 1958, un col·lectiu crític amb la situació politicosocial però que alhora defensava l'art arrelat a la tradició. La seva obra va combinar aquests dos elements, l'ambició internacional i de renovació (admirava els mestres de l'escultura moderna: Henry Moore, Arp, Brancusi, Barbara Hepworth, El Lissitzky, també Miró i Picasso) i l'interès per les arrels de la cultura aborigen canària (guanche).

El ferro va ser el seu material fetitxe, i l'espiral el símbol principal de la seva obra, que pot recordar el vent de la seva terra. La seva font d'inspiració era la naturalesa i la realitat. Als anys 60 ja exposa en una mostra col·lectiva al MoMA i en diversos punts dels Estats Units, i apareixen constants de la seva obra: la referència a les arrels i les formes de l'espiral. Treballa per sèries, amb títols com 'Raíz',  'Viento' i 'Inquisidores', tot i que també va ser responsable d'un dels conjunts escultòrics del Valle de los Caídos, un fris dedicat al desembarcament dels legionaris a Almeria. També té sèries monumentals com 'Mediterráneas', 'Ladies' i 'Atlántica', aquesta última més recent i en què no col·locava pedestal per falcar l'escultura a terra. Tot i viure fora de l'illa la major part de la seva vida coincidint amb la projecció internacional de la seva obra, mai va poder oblidar Gran Canària.