Fotografia

Mor als 94 anys Robert Frank, un dels fotògrafs més influents del segle XX

En el seu llegat destaca 'The Americans', un reportatge que va marcar el fotoperiodisme

Hi ha artistes que són tan revolucionaris que primer generen rebuig i més endavant són reconeguts com a grans mestres. Aquest va ser el cas del fotògraf Robert Frank, que va morir dimarts als 94 anys a la petita localitat d’Inverness, a Nova Escòcia (Canadà). L’obra cabdal de Frank, el llibre Els americans, fruit del seu viatge pels Estats Units durant nou mesos als anys 50 gràcies a una beca Guggenheim, va ser publicada primer a París i va arribar després als Estats Units. “És un dels autors seminals de la història de la fotografia contemporània i de la història de l’art”, afirma Marta Gili, que li va dedicar una exposició el 2009 durant la seva etapa de directora del Jeau de Paume de París. La mostra va incloure Els americans i les obres que havia fet a París als anys 30. “Va ser un dels primers fotògrafs que van començar a treballar amb les relacions entre el que veiem, el que intuïm i el que se’ns escapa; crec que és una de les seves aportacions més importants, explorar les possibilitats narratives de la fotografia que revela coses i diàlegs inesperats i espontanis”, explica Gili, que actualment dirigeix l’Escola Nacional Superior de Fotografia d’Arles.

Robert Frank va néixer a Zuric l’any 1924 en una família jueva benestant i va arribar a Nova York quan tenia 23 anys. Als 31 es va embarcar en Els americans, que finalment va incloure 83 fotografies entre les 27.000 que va disparar. Aquest projecte va ser tota una aventura per l’Amèrica del Nord profunda, i ell fins i tot va acabar passant tres dies a la presó. Precisament una de les raons per les quals aquest llibre va ser tan trencador és que va donar visibilitat a uns col·lectius que no acostumaven a sortir a les fotografies. “Amb Els americans va ser qualificat d’antifotògraf, perquè plantejava unes persones i unes situacions de pobresa que mai havien sigut fotografiades d’aquella manera”, afirma el director de l’IVAM, José Miguel Cortés. “Va descobrir una societat que estava fraccionada i fragilitzada, i en les seves fotografies es veu que tenia una mirada quirúrgica”, explica Gili.

Com el jazz més lliure
La revolució de Robert Frank va ser total: va ser un admirador d’Henri Cartier-Bresson, però va ser un transgressor tant amb els temes com en la forma. “Va ser revolucionari per la mirada subjectiva”, explica el professor de l’Institut d’Estudis Fotogràfics Carles Costa. “No té la necessitat de documentar d’una manera clàssica i amb un rerefons tècnic precís -afegeix-, sinó que tradueix la percepció de les diferents realitats que va trobant pels Estats Units, cofois de nacionalisme, i en les ciutats petites va viure situacions tenses”. Aquesta visió personal Robert Frank la va materialitzar, com diu també Costa, en “imatges inclinades que tenen un punt de desenfocament, imatges que fins i tot podríem criticar tècnicament”. “És com si venim del jazz de les grans orquestres i passem al bebop ”, subratlla.

A nivell històric Robert Frank està considerat com una figura que va fer de frontissa entre dues generacions. “És com l’hereu del Walker Evans de la preguerra, que fins i tot va ser el seu padrí per a la beca Guggenheim, en el sentit que li va passar el relleu de fer el retrat de la cultura popular nord-americana”, explica el fotògraf, comissari i escriptor Jorge Ribalta. “També va ser el fotògraf de la Leica després de Cartier-Bresson -afegeix-, de la càmera que es mou, i això el va fer molt influent, al costat d’altres fotògrafs com Garry Winogrand i William Klein, i fotògrafs com el barceloní Xavier Miserachs en van recollir la influència. També està considerat un precursor de la contracultura dels anys 60 pel seu vincle amb la generació Beat, ja que Els americans va tenir una introducció de Jack Kerouac: “Aplega tot el llegat documental dels anys 30 i precedeix tota la contracultura dels anys 60. El seu caràcter de figura pont l’ha convertit en un mite”, diu Ribalta. Curiosament, Frank va abandonar la fotografia als anys 60 per dedicar-se al cinema -va dirigir el documental Cocksucker blues, dels Rolling Stones- i no va tornar a agafar la càmera fotogràfica fins una dècada més tard.

L’artista a València i Barcelona
La primera exposició de Robert Frank a l’Estat es remunta a la que Vicent Todolí va fer als anys 90 a la Sala Parpalló de València, i ell mateix, en la seva etapa de director de la Tate Modern, va ser el comissari d’una altra mostra que es va poder veure al Macba el 2005, titulada Arguments. Precisament les obres de l’artista de la col·lecció del museu barceloní són donacions que va fer el mateix Frank. Per a Todolí, l’artista mirava “el món des d’un punt de vista cinematogràfic però amb els ulls d’un poeta”.

L’IVAM té al seu fons nombroses imatges, entre les quals n’hi ha de fetes a València, i fa dos anys va organitzar l’exposició Robert Frank. Cas d’estudi per abordar també les seves pel·lícules i els seus fotomuntatges i donar-los a conèixer a les generacions més joves. “És un artista d’avantguarda, no en el sentit tradicional, sinó perquè les seves aportacions en el camp de la fotografia, el cinema i els llibres continuen sent plenament vigents -diu Cortés-. És una referència fonamental en la fotografia contemporània. Va ser molt important als anys 40, però hi ha collages i fotomuntatges dels 80 que són revolucionaris perquè va seguir donant una mirada diferent de la realitat quotidiana, per com es fixa en aspectes concrets que moltes vegades passen desapercebuts als altres”.

Més continguts de