BarcelonaSi Jep Gouzy (Sant Feliu d’Amunt, 1933 - Pau, 2018), ciutadà francès, hagués escrit en francès, se l’hauria considerat una de les personalitats literàries més originals, renovadores i polifacètiques de la segona meitat del segle XX pel fet de ser un poeta, narrador, novel·lista, dramaturg, crític i traductor (de Blai Bonet, Llompart i Villangómez) que transitava d’un gènere a l’altre fins a convertir-los en vasos comunicants i fer de la contaminació entre gèneres un dels principals trets distintius de la seva polièdrica obra. Per sort nostra va decidir fer la seva obra en català i això el va convertir durant molts anys en un autor extraterritorial, fins que amb l’edició de l’impressionant Poesia oberta 1950-1990 va ser reconegut com una de les veus poètiques més desinhibides i subversives del nostre panorama.
Però qui va ser Jep Gouzy? Professor de literatura castellana a la Universitat de Pau, psicoanalista i psicoterapeuta; professor de la Universitat Catalana d’Estiu; actor i director de la companyia Théâtre d’Essai; melòman de curiositat insaciable, col·leccionista d’art africà, gran viatger i company de Renée Sallaberry. De tot aquest riquíssim pòsit es va nodrir la seva obra, que aspirava a donar veu als múltiples jos que l’habitaven: per això es va servir indistintament de tots els gèneres i en tots hi retrobem un do per fer de l’escriptura un instrument privilegiat d’expressió, recerca, joc i experimentació més enllà de límits i convencions.
Si hi ha hagut un autor capaç de reinventar-se fins al final ha estat Jep Gouzy, que en obres com Un plat d’arròs per a Tom Waits (1993), La virginitat retrobada de Jim i Van Morrisson (1997), Qui mata un ou mata un bou, concert live (2002) i S(a)lam Aleikum: òpera bàrbara a peu coix (2009) ens proposa uns concerts a Perpinyà del tot memorables amb aquestes figures, a qui tradueix i fa cantar en català! És en companyia de tots ells que Jep Gouzy era més feliç, i aquest va ser el secret de la seva permanent joventut d’esperit. Ens va presentar Jordi Pere Cerdà el 1988 i d’ençà de llavors no vam deixar de veure’ns a una banda o l’altra dels Pirineus. Que la terra et sigui lleu, amic.
