La cultura i la política catalanes perden la veu culta i singular de Francesc Vicens

Va ser el primer director de la Fundació Joan Miró, entre els anys 1974 i 1979

El polític i crític d’art Francesc Vicens, primer director de la Fundació Joan Miró, va morir diumenge als 90 anys i ahir es van celebrat els funerals a l’església parroquial de Fontanilles, a l’Empordà, on residia des de feia anys a l’antiga rectoria. Estava casat amb l’escriptora i crítica literària Françoise Wagener, especialitzada en biografies. Espeleòleg de jove, expert en l’art i la cultura xinesa, militant comunista expulsat per heterodox, eloqüent diputat d’ERC al Congrés als primers anys de democràcia, dotat d'una memòria excepcional, de posat quixotesc, Vicens va ser un home d’acció i reflexió dotat d’una cultura enciclopèdica. Un home el rastre del qual va anar-se perdent les darreres dècades, fins al punt que avui és una figura tan singular i poc coneguda pel gran públic com crucial per entendre la transversalitat del catalanisme polític i de la cultura catalana en la segona meitat del segle XX.

Fill d’un jutge que als inicis de la Guerra Civil va haver d’amagar-se dels escamots de la FAI, va rebre a la seva Barcelona natal una formació tradicional als escolapis i va entrar a estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on va tenir el seu primer contacte amb l’antifranquisme a través d’estudiants nacionalistes com Ramon Folch i Camarasa i Josep Maria Espinàs, tal com explicava a l’entrevista biogràfica que el 2009 li va dedicar 'Revista de Girona' ( ttps://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/144173/195964), a càrrec de Mireia Costa-Pau, una conversa en la qual advocava per la independència de Catalunya.

Vicens, però, aviat es va sentir intel·lectualment atret pel marxisme, un corpus ideològic que el va influir profundament, tot i que amb els anys el relativitzaria. El jove universitari Vicens va ingressar a la branca universitària del PSUC, una militància, la comunista, que aniria agafant volada i que el portaria a forjar, juntament amb Manuel Sacristán o Jorge Semprún, el sector dels intel·lectuals. I que també l’acabaria portant a la presó als 30 anys, el 1957, arrel del boicot a la pujada de preu del tramvia. Després de passar un mes als temibles calabossos de la Via Laietana, on va sofrir nombroses tortures, va estar pres durant un any a la Model, on coneixeria l’històric líder del PSUC Joan Comorera, aleshores vell, malalt i repudiat pel partit, com també li acabaria passant a Vicens anys més tard.

En sortir en llibertat provisional, va continuar la militància, ara amb nous companys com Jordi Solé-Tura, però el 1960, abans de tornar a ser detingut, va fugir a París, on va seguir molt actiu treballant per al partit i viatjant per tot Europa: va fer estades a Praga, Berlín, Varsòvia, Tolosa de Llenguadoc... Durant tots aquests anys, especialment des de la capital francesa, va pouar la seva formació cultural, cada cop més sòlida, formant-se com a crític d’art. Fruit del seu bagatge, des de París mateix va fundar i dirigir la revista cultural apadrinada pel comunisme Nous horitzons, que s’imprimia a Mèxic. Aquesta seva primera etapa política vinculada al comunisme va acabar el 1965, quan va ser expulsat de la formació controlada per Santiago Carrillo a l’alinear-se amb el sector crític de Fernando Claudín i Jorge Semprún.

Va ser llavors quan va decidir retornar a Catalunya, apartar-se de l’activisme polític i començar una nova singladura cenyida al món cultural. La primera feina li va venir de la mà de la recent creada Enciclopèdia Catalana. Posteriorment s’incorporaria a l’editorial Salvat, on va dirigir una història universal de l’art en 10 volums. La seva producció intel·lectual inclou des del llibre 'Avencs i coves', del 1958, un tractat sobre espeleologia (una altra afició de la seva personalitat polifacètica), fins a obres dels anys 60 i 70 sobre artesania popular o sobre Antoni Tàpies, entre d’altres.

Però la política sempre el va atreure. A l’inici de la Transició va formar part de l’operació per al retorn del president Josep Tarradellas, amb qui tenia amistat. El 1980, cridat per Heribert Barrera, es va incorporar a Esquerra Republicana –d’entrada sense militar-hi–, partit pel qual va ser diputat al Congrés el 1982, durant quatre anys, convertint-se en un sòlid altaveu del nacionalisme d’esquerres a Madrid, i formació que acabaria abandonant el 1987 quan Joan Hortalà va passar a liderar-la. Després acabaria incorporar-se a Iniciativa per Catalunya, hereva del PSUC de la seva joventut. Amb aquesta formació va ser regidor de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona entre el 1991 i 1995. També va ser un dels fundador d’Acció per la Democràcia, que demanava l’elecció directa dels diputats.

En l’àmbit de les arts, va ser el director de la Fundació Joan Miró entre els anys 1974, abans que obrís les portes el 1975, fins al 1981. Vicens la va concebre no només com un museu, sinó també com un centre d’art contemporani, a l’estil d’experiències pioneres com les de Copenhaguen (Fundació Louisiana), Amsterdam (Staedelijk Museum) o Düsseldorf (Kunsthalle). En el camp artístic i cultural, el seu cercle d’amics l’integraven personalitats com Antoni Tàpies, Joan Prats, Maria Lluïsa Borràs, Joan Brossa, Alexandre Cirici Pellicer, Arnau Puig, Modest Cuixart i Víctor Mora, entre molts d’altres. Admirador i gran especialista en l’art i la cultura xinesa, va ser el responsable intel·lectual de l’exposció 'Xina, mil anys d’art i de cultura', que es va poder veure el 1991 al Centre d’Art Santa Mònica. La seva altra gran afició era el cinema, que el va portar a fer d’actor per a Joseph Losey i a assesorar Alain Resneis en la pel·lícula 'La guerre est finie', amb guió de Semprún. 

Els darrers anys, Vicens, cada cop més retirat a l’Empordà, pràcticament va desaparèixer de la vida pública i va deixar pendents les seves memòries.

Etiquetes

Més continguts de