Música

Mor el 'soulman' Bill Withers als 81 anys

El llegat del músic nord-americà inclou cançons com 'Ain't no sunshine' i 'Lean on me'

El món va descobrir Bill Withers el juliol del 1971. Va ser de sobte, com si aquell home que acabava de fer 33 anys no tingués passat, i l’impacte va ser universal. La carta de presentació era una veu que repetia " I know, I know, I know, I know, I know, I know" com un lament en la falsa tornada d' Ain’t no sunshine, una de les cançons a les quals ha quedat associada la memòria d’aquest soulman, que ha mort aquest divendres a Los Angeles als 81 anys a causa de problemes cardíacs.

Bill Withers s’havia inspirat en la pel·lícula Dies de vi i roses (Blake Edwards, 1962) per compondre la història d’un personatge enredat en la desesperació pròpia de les relacions destructives, algú que sabia que el sol no sortiria mai. La cantava com si l'hi anés la vida, amarant l’acord menor de soul i folk en sintonia amb gegants com Curtis Mayfield i Terry Callier. Va ser un triomf inesperat, una porta oberta a almenys tres grans àlbums i un bon reguitzell de cançons en dies de soul, funk, disco i cocaïna. Fins que a mitjans dels 80 Withers va considerar que ja en tenia prou i va desaparèixer dels escenaris, els platós i els estudis de gravació.

En el documental Still Bill (2009) admetia que potser no tenia la personalitat que cal tenir per ser artista, que era una manera de dir que el seu esperit no s'adequava a les exigències del negoci. El que sí que tenia era el talent per propulsar cançons com Lean on me, Grandma’s hands i Use me.

Ain’t no sunshine havia canviat la vida de Withers, perquè fins aleshores no entrava en els seus plans dedicar-se professionalment a la música. De fet, quan Booker T. Jones li estava produint el primer disc el 1971, ell encara treballava a la fàbrica d’avions McDonnell Douglas a Los Angeles, on havia arribat després d’uns anys a la Marina dels Estats Units. La discogràfica Sussex, que s’havia fundat a finals dels 60, va confiar en ell, com ho havia fet també amb Sixto Rodriguez. I Withers els va tornar la confiança amb tres discos que es movien entre el soul i el folk i on la veu marcava el camí: Just as I am (1971), Still Bill (1972) i +’Justments (1974).

En tres anys va guanyar un Grammy, va arribar al número 1 de les llistes amb Lean on me, va gravar un directe al Carnegie Hall i va trencar amb Sussex Records. Columbia va recollir el guant i va oferir a Withers un contracte d’estrella. Aquella segona etapa no va ser tan fulgurant, tot i que va publicar gairebé un disc cada any fins al 1978. Withers mantenia el mojo i era capaç de signar cançons com Lovely day, però tot plegat no era com havia sigut. Les inèrcies el van dur a travessar l’era del disco discutint amb executius discogràfics i es va plantar en uns anys 80 que ja no eren el seu món. Withers va baixar del tren. Ja havia fet molt més del que havia imaginat quan va compondre Ain’t no sunshine.